Les aigües turbulentes

Aquesta batalla, a diferència de les anteriors (posts de 22 de febrer, 5 d’agost, 21 d’agost i 2 de novembre), m’ha deixat molt bon gust de boca, i no només perquè hi havia cafè entremig.

Demano dos cafès al cambrer i uns segons després, adonant-me que havia estat una mica sec amb ell, afegeixo un "si us plau". Ell contesta:

– eso, si us plau

Quan ens els porta, ens diu el que hem de pagar i torna a afegir un "si us plau", que li permet esplaiar-se tot explicant-nos la seva situació identitàrio-lingüística en un minut: que porta quaranta-nou anys vivint a Catalunya, que s’ha d’integrar d’una vegada per totes, que els seus fills li parlen només en català, que Catalunya és la millor terra del món…

Tot un exemple sociològic ideal. El "però" el posarem, com sempre, els catalanoparlants de tota la vida, demanant-li els cafès en castellà, per esma, per distracció, per por, per (falsa) educació… No ho tindrà fàcil, aquest cambrer, per practicar més la nostra llengua, a pesar de la seva bona disposició: treballa a una de les cafeteries de l’aeroport de Barcelona, un dels llocs de Catalunya on més llengües es deixen sentir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!