Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

22 de febrer de 2022
0 comentaris

La batalla diària per la llengua (24)

La meva estada a Barcelona el darrer cap de setmana m’ha permès copsar el que en podríem dir “estat de la qüestió sociolingüística” en l’àmbit turístic de la ciutat. En efecte, la relació amb diferents sectors econòmics i professionals (hotel, restaurants, taxis, botigues) ha resultat ser una il·lustrativa lliçó, en viu i en directe, sobre llengües escrites, parlades o enteses. Una conclusió a treure, gens sorprenent, és que el català en l’àmbit de l’atenció al visitant està sota mínims. Sense que serveixi d’excusa o pal·liatiu, cal apuntar que aquest “visitant” té una alta probabilitat de provenir de terres alienes al català i que per tant la informació o atenció que se li ofereix obvia ja d’entrada la possibilitat que la nostra llengua hi tingui un protagonisme central.

Deia que aquesta realitat no ha de servir d’excusa ni pal·liatiu per una doble raó: en primer lloc perquè l’ús del català com a primera llengua de recepció al visitant seria una bona manera de fer-la conèixer a qui possiblement no en té notícia, encara que després la lògica comunicativa derivés cap a altres llengües; i en segon lloc perquè una bona porció de visitants, encara que hauria de ser superflu recordar-ho, sí que provenen dels Països Catalans i en arribar a un hotel o ser atesos en un comerç no haurien de sentir-se com estrangers a casa seva, per molt que parlem d’àmbits turístics o cosmopolites.

Faig un ràpid repàs memorístic dels professionals amb qui vaig interactuar i en resulta un mostrari prou divers: un recepcionista catalanoparlant i una altra castellanoparlant, argentina (de Rosario, la ciutat de Messi, segons va recalcar) fent un encomiable esforç per passar-se al català quan m’hi adreçava en aquesta llengua; cambrers d’inequívoca procedència transatlàntica mantenint sempre la seva llengua, no fa falta dir quina; o un taxista sevillà, al qual després tornaré. Tots els diàlegs, d’altra banda breus i planers, sense cap mena de conflicte o tensió. Més desconcertants són els usos lingüístics en la cartelleria o en les cartes de bars i restaurants, on et pots trobar tant impecables llistes de preus en català com clamoroses absències d’aquesta llengua. L’hotel, ja per acabar, oferia una notòria falta de criteri en rètols, avisos i informacions.

El taxista. S’expressa en un accent andalús que tomba. Porta quinze anys treballant a Barcelona i a la crucial pregunta de si parla o entén el català contesta que parlar-lo no i entendre’l, si me hablan rápido tampoco, pero si me hablan despacio sí. I afegeix, amb actitud contemporitzadora, es una cuestión de sentido común, m’imagino que per oferir una simplista solució, avançant-se a la possibilitat de que la seva actitud sigui percebuda com a conflictiva. Malauradament aquest sentit comú es tradueix sempre en un canvi de llengua per part de catalanoparlants (allò de l’educació o de la inèrcia) quan sentit comú hauria de ser no canviar així com així; i sentit comú també hauria de ser que un professional establert quinze anys al país, de tracte diari amb gent, entengui i parli fluidament la llengua pròpia d’aquest país i d’aquesta gent. Fer canviar aquestes dinàmiques, d’uns i d’altres, és tot un repte per a sociolingüistes i polítics.

[Imatge: eleconomista.es]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!