Les aigües turbulentes

Cinquanta anys del magnicidi de Dallas. Moment de revisar, una vegada més, la figura del president Kennedy, la seva trajectòria política i els entrellats del seu assassinat. Malauradament els mitjans de comunicació cada vegada s’entretenen menys en l’anàlisi rigorosa dels grans eixos que van caracteritzar el seu mandat, ben polèmics (Cuba, Vietnam, drets civils, guerra freda…) i es llancen en braços de la banalitat mes preocupant. El Telenotícies d’ahir va elevar a la categoria de notícia la història del vestit rosa que portava Jackie aquell inoblidat 22 de novembre. I què no dir del ja fatigant repàs de les desgràcies de la família a què es dediquen any rere any diaris i teles?

Però el principal motiu d’interès informatiu és tradicionalment la confrontació que es fa entre les conclusions oficials del cas (l’anomenat Informe Warren) i la inacabable seqüela de teories conspiratòries. Com més voltes es dóna a l’afer, cinquanta anys després!, més convençut estic que cap de les dues postures extremes té raó: la teoria de la “bala màgica” no s’aguanta per enlloc i alimenta sòlides sospites d’ocultació d’informació, però és que totes i cada una de les teories que han anat sorgint amb els anys, a quina més friqui, no serveixen per altra cosa que per ser carn de llibre pulp.

Mai no sabrem la veritat o potser sí, vés a saber. Una vegada el recordat (més per uns que per altres) Vázquez Montalbán va publicar una novel·la titulada Yo maté a Kennedy. Potser va ser ell o el seu alter ego Pepe Carbalho; en tot cas una cosa és segura: jo segur que no hi vaig tenir res a veure. Ho dic per si un cas.

[Imatge: foto Matt Rourke, AFP/Getty Images; www.canada.com]