Les aigües turbulentes

Ahir parlàvem del tió, aquella figura nadalenca nostrada que caga llaminadures, o el que convingui, i fa uns dies va ser motiu de polèmica la Moreneta en forma de caganer; no estarà pas de més, doncs, fer-se ressò d’un vídeo caçat avui a la xarxa, on si no, amb una cançó de títol tan explícit com “Me cago en la puta Navidad”. Es l’obra d’un mindundi que es dedica a enumerar tot el que no li agrada d’aquestes festes. I la llista és llarga, des del discurs del rei, ple d’orgull i satisfacció, fins els tediosos sopars d’empresa, passant per l'”espumillón” o pels “alfajores”, que tinc entès que és com una galeta cosina germana del “polvorón”. No m’agrada massa la manera que té aquest senyor de tractar tantes coses diferents del Nadal, però cal convenir en què les festes, totes elles, presentades així com un bloc, són una indigesta, estressant i fatigosa perspectiva uns dies abans de que comencin, però després, una vegada ficats de ple en la voràgine de llumetes, felicitacions (sinceres o no), menjars i begudes sense control o regals il.lusionants o inesperats, un canvia la perspectiva de les coses i pensa que és una sort fruir de tot el que rodeja el que els descreguts denominen “solstici d’hivern”. En el fons, sóc un sentimental.