Les aigües turbulentes

“Al perdre el teu propòsit, has perdut el camí” (Friedrich Nietzsche)

Deixem, però, de donar voltes al passat i comencem a exercir la tant fascinant com relliscosa tasca de futuròleg. Què cal fer? Com ho hem de fer? Si volem que les cares del nostre envitricollat cub de Rubik comencin a presentar alguna coherència cromàtica, caldrà tenir ben definits quins són els objectius a assolir, més o menys ja declarats, apuntats o intuïts (depenent de cada partit, cada entitat, cada opinion maker que obre la boca o, en fi, cada ciutadà que s’expressa lliurament) de quan les eleccions del 21 de desembre. En la meva modesta opinió, qualsevol estratègia, lluita o esforç haurien d’anar dedicats a aconseguir aquestes tres fites:

Primera, la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el cessament de la desmesurada repressió político-judicial en curs.

Segona, el restabliment de les nostres institucions amb la immediata derogació del funest article 155 de la Constitució espanyola.

Tercera, l’inici del procés constituent o de construcció de la República proclamada i sense més recorregut de moment.

L’ordre no és gratuït: de més a menys urgència i de menys a més marge d’actuació. Examinem-les una a una.

Convindrem en què, si tinguéssim una varetat màgica o se’ns aparegués el geni de la llàntia amb opció a complir un desig, aquest seria la immediata excarceració de presos, la tornada d’exiliats i, ja posats, l’arxivament de tots els patracols judicials oberts al sobiranisme. Tal com estan les coses en aquest moment (quarts de nou del vespre del 4 d’abril, encara que tot canvia de pressa), no té l’aire de que tinguem gaires alegries en aquest sentit. Toca per tant perseverar en el camp on el catalanisme té la mà trencada: les mobilitzacions de rebuig i protesta o les mostres individuals i col·lectives de solidaritat i suport a presos i exiliats. Llaços, pancartes, concentracions, cartes, mil maneres de donar sortida a aquesta mena de dol nacional en què estem immersos i del qual no som capaços de trobar una ràpida solució.

El retorn a la situació pre-155, amb el restabliment d’institucions i càrrecs públics que aquell desgraciat article constitucional va estabornir, hauria de constituir en aquests moments l’objectiu principal. Potser perquè és de consecució més fàcil que fer front amb èxit a la repressió o començar a construir República (les altres primera i tercera fites), el cert és que en aquests moments és el tema central de discussions i enfrontaments entre els actors sobiranistes. Comptat i debatut, però, el dubte es redueix a dues opcions: cedir o mantenir-se ferms. Tant senzill, tant complicat. En parlarem més endavant.

He titulat “iniciar el procés constituent o de construcció de la República” el tercer cim a assolir, però podria haver-lo batejat de moltes altres maneres. És el més inconcret dels objectius, dilatable en el temps segons recursos, capacitats, conveniències i dificultats, i no sotmès a cap rígid full de ruta (potser això acabarà essent un avantatge…) sinó a la pròpia dinàmica de la societat, activa i enginyosa però també canviant, voluble i capritxosa. A mi això de “construir la República” em recorda poderosament allò altre de “crear estructures d’estat”, unes estructures que no teníem clar quines eren i que, amb notable ingenuïtat per part de tots, vam donar per fet que seguien el seu curs sense sospitar que l’estat en majúscules (que sí que té unes estructures així de grosses) no es quedaria de braços creuats en tant que part interessada en l’assumpte.

[Continuarà]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!