Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

3 d'octubre de 2016
0 comentaris

Gramàtica: vénen canvis

Quan la màxima autoritat lingüística d’un país anuncia canvis en l’ús oficial d’una llengua (lèxic, gramàtica…) sorgeixen inevitablement les polèmiques. Ens ho recordava avui mateix Vilaweb amb els acalorats debats que van suscitar determinades reformes del francès (inclòs l’intent de fer desaparèixer el preciós accent circumflex) o de l’alemany (on també es va aconseguir salvar el no menys preciós eszett). L’Institut d’Estudis Catalans presenta una sèrie de canvis ortogràfics, el més cridaner dels quals consisteix en carregar-se un centenar llarg d’accents diacrítics. Al nostre país, on el que no és entrenador de futbol és filòleg, ha faltat temps perquè tothom s’atreveixi a dir la seva, sobretot per mostrar-hi recel sinó rebuig, com passa sempre davant qualsevol canvi d’alguna cosa que teníem assumida.
Jo, per la meva part, no m’oposo categòricament a aquests canvis. Diacrítics a banda, són perfectament acceptables, incloses algunes rectificacions sobre l’ús (s’escriurà amb accent a partir d’ara?, ja no ho recordo) del guionet, sonora patinada del IEC fa alguns anys i que jo no he respectat mai. Pel que fa als diacrítics, em costarà adaptar-m’hi si és que m’hi adapto. No qüestiono tant els canvis en concret com la manera en què s’han fet. Com ja és habitual, s’han cuinat, elaborat i servit en selectes i restrictius compartiments corporatius, lluny de la plebs i, quan s’ha pres la decisió final sobre les modificacions, no sabem amb quins criteris exactament, s’han fet públiques d’un dia per l’altre sabedors de que no serien prou ben rebudes. Ara que estan tan de moda, per què no es va efectuar un procés participatiu on totes les persones més o menys interessades per la llengua, professionals o no, debatéssim obertament sobre els canvis o féssim arribar les nostres reflexions a l’Institut?
D’altra banda causa una certa tristesa constatar com, cada vegada que es modifica algun aspecte de la llengua és fa inevitablement per a “simplificar-la”, que és la manera fina de dir “empobrir-la” o, espero equivocar-me, “que s’assembli més a una altra llengua”, no fa falta dir quina. Cada idioma hauria de conservar tots els seus elements característics, que la diferencien de les altres llengües. Parlàvem abans de l’accent circumflex i de l’eszett (no sé com s’escriu amb el meu teclat), però això també val per la ena palatal castellana (o sigui, la ñ), els diversos signes i vocals característics de les llengües escandinaves o el punt volat de la ela geminada que, si no vaig errat, és exclusiu del català. L’excusa que es posa a vegades, de que aquestes peculiaritats lingüístiques (amb les corresponents regles i excepcions) comporten dificultats per al seu aprenentatge és això: excuses de mal pagador, un pas més cap a una societat acomodatícia, on tot ha de ser fàcil, mastegat, intuïtiu o previsible. I si tot ha d’acabar així, quina és la gràcia?
[Imatge: www.teatrebarcelona.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!