Les aigües turbulentes

Fins i tot els gegants demanen la independència, almenys la cinquentena de colles que es van aplegar ahir a la tarda a la Rambla tarragonina, convocats per l’ANC de la meva ciutat d’adopció. Abillats molts amb estelades i al ritme de melodies característiques, gegants de totes mides, colors i procedències geogràfiques van desfilar pels carrers de Tarragona. També capgrossos i figures del bestiari.

Feia temps que no contemplava tants gegants junts. Veig que la tipologia ha anat variant amb els anys. Els gegants clàssics d’inspiració diguem-ne medieval (reis, princeses, guerrers, moros…) han cedit terreny a altres formes de representació d’aquestes característiques figures del costumari, i moltes poblacions, a l’hora de crear els seus gegants, han optat per figures més populars: pagesos, pescadors, tipus carnavalescos o infantils, etc. N’hi ha d’inclassificables i alguns, perquè no dir-ho, són francament poca-soltes, però en tot cas es tracta d’una tradició que ha superat amb èxit la necessària renovació en un moment en què semblaven destinats a romandre una antigualla folklòrica de cartró-pedra, i poca cosa més.

Recordo de jove haver-me passat hores contemplant els dibuixos de gegants del Costumari català, de Joan Amades: els moros i els “negritus” de Tarragona, el bitxet i la bitxeta de Reus, l’Hereu i la Pubilla de Barcelona (els gegants més macos de Catalunya)… figures de procedència inmemorial, de factura popular i sorgides dels àmbits més vitals i genuïns de cada població o barri. Els sectors més vitals i genuïns d’una societat decidida, per fi, a aconseguir allò que li pertoca.

[Imatge: Vilaweb]