Les aigües turbulentes

S’ha acabat el patir a can Barça per aquesta temporada. Adéu a la darrera copa que quedava per guanyar. Algú ha dit, a la vista de com anava l’equip els darrers mesos i de les inesperades ensopegades dels rivals, que el Barça guanyaria la lliga sense voler-ho. Això i el reguitzell de males notícies, esportives o no, que han marcat la trajectòria del club havien creat un cert relat: el Barça està en un “final de cicle”, ara sí, i convenia que no guanyés la lliga per donar peu a una renovació de tot, començant per la directiva.

Avui un gol d’Alexis ha estat a punt d’esguerrar aquesta seqüència lògica, perquè si arriben a guanyar els blaugrana tot s’hagués anat en orris. Afortunadament, dit sigui entre cometes, el gol de l’Atlético de Madrid (no sé de qui, ni m’importa) ha posat les coses a lloc i, llavors sí, quan s’ha acabat el partit les xarxes socials ja bullien d’improperis contra els de Tata Martino i companyia. I el que vindrà. Crítiques que no llegiríem si s’hagués produït una victòria. Llavors se’ls hagués perdonat tot.

El món del futbol m’és bastant aliè i potser em fico on no em demanen. Em considero un barcelonista de tercer nivell: primer els socis, després, els aficionats, i després venim nosaltres, els que ni fu ni fa aquest esport però que ens alegrem quan guanya el Barça (i el Nàstic) i que, en pura lògica i justícia, ens desagrada que perdin. També avui. Només que avui vull deixar en evidència tota aquest estat d’opinió que és capaç de canviar de discurs segons el resultat d’un sol dia quan no canvien ni l’equip, ni la directiva, ni l’entrenador, ni els jugadors, ni res.

I ara, com diu aquell altre entrenador a l’APM?, un whisky i a dormir.