Les aigües turbulentes

Com a preludi a la Diada Nacional, ahir es va celebrar un gran acte al Camp de Mart de Tarragona, organitzat per l’Assemblea i Òmnium Cultural. Alguns apunts.

* L’acte és oficialment de “reafirmació nacional”. Em sembla que, sortosament, ja estem prou “reafirmats”, almenys els que hi assistim. De manera que més aviat es tracta d’un “anar obrint boca” abans de la Via d’aquesta tarda. Literalment, obren la boca un munt de personatges de les diverses esferes del who’s who tarragoní que, amb destresa oratòria diversa i amb desigual intensitat sobiranista fan ús del micròfon durant dues llargues hores.

* Les intervencions de gent de la política, la universitat, la cultura, els sindicats, l’església i la societat civil, presentats per Xavier Grasset, s’intercalen amb actuacions musicals, a saber, la Virolla (tocant La Muixeranga amb el públic dempeus), els Pokers (molt aplaudit malgrat ser de Reus), el Roger Bages (que després de sentir el “piropo” d’una admiradora ataca amb gran seguretat El país petit de Llach) i un grup tocant sacs de gemecs (donant un to una mica galaic a la festa).

* Parlen la professora Montse Duch (que s’ho fa venir bé per parlar de feminisme, quan no toca, fins al punt de gosar posar-se al mateix nivell que Maria Aurèlia Capmany o Maria Mercè Marçal), el cap de la Jove de Tarragona (que ens recorda que la seva colla castellera ja es va negar a actuar als Jocs Olímpics de Barcelona, i d’això fa dues dècades) i mossèn Barberà (que dóna tota una lliçó de la doctrina de l’Església en favor dels pobles, exposada amb gran rigor documental i que, malauradament, no arribarà a Solsona).

* Els polítics “actuen” cap al final. No hi ha pogut assistir Josep Gomis per un petit accident domèstic (ves quines coses…) però sí que ho ha fet el seu successor i revers de la moneda Pep Andreu, que llança al públic una formidable arenga en defensa del paper del sud de Catalunya en el procés de construcció nacional. Qui també parla és l’ex-alcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, que aprofita per lamentar l’absència més destacada de l’acte (una representació de l’Ajuntament de la ciutat): per una vegada, he d’estar d’acord amb el que diu Nadal. El darrer orador és Josep Lluís Carod-Rovira, que no desaprofita l’ocasió per explicar alguna de les moltes batalletes personals de la seva ja llarga trajectòria política (la primera “independència”, amb errors inclosos, en una paret la va pintar ell).

* L’acte dura molt però no es fa llarg. A destacar dues incidències menors. La primera, el micròfon emet un desagradable soroll com de compressor o de nevera durant una bona estona, fins que desapareix. La segona, el cartell amb l’estelada que penja del faristol estar enganxat segurament amb cinta adhesiva unionista perquè fins a quatre vegades en desprèn d’un extrem. Millor no donar a l’anècdota la significació que, evidentment, no té.

* I amb l’himne nacional s’acaba l’acte dit de reafirmació. Avui toca reafirmar-nos tots plegats donant-nos les mans i llançant al món un nou senyal, potser el definitiu, de que ha arribat l’hora de la veritat. Endavant.

[Imatge: www.naciodigital.cat]