Naturalment, darrere hi ha la mà de Fabra i adlàters, els pesos pesants (PP) del govern valencià, ofuscats perquè el tal diccionari ve a dir que les denominacions valencià i català són compatibles, i segons ells amb això no es compleix l’estatut i no es defensen les senyes d’identitat. Serafín Castellano, secretari general, encara ha anat més enllà i ha dit que amb aquella definició (d’àmbit lingüístic, no cal dir), l’Acadèmia perd la seva raó de ser. La raó de ser de l’Acadèmia és enfrontar territoris? És dividir llengües? És desnaturalitzar-les? És minoritzar-les?
El més xocant de l’assumpte és que, com s’ha recordat aquests dies, aquesta institució va néixer fruit d’un pacte entre els governs Pujol i Zaplana per posar fi, almenys en el terreny més acadèmic, a les llastimoses batalles lingüístiques atiades pels paterninos (encapçalats per aquell personatge de la taronja al Congrés): la solució de compromís va consistir en crear un òrgan on hi han coexistit personalitats de prestigi amb personatgets triats amb criteris polítics. Bé doncs, aquesta AVL, que tants recels va despertar en terres principatines, ara s’ha convertit a ulls de Fabra en un perillós artefacte “panca”.
Jo no sé si s’adonen del ridícul que fan amb aquestes declaracions i aquestes decisions. De veritat es pensen que perdran vots perquè en una entrada d’un diccionari s’afirmin obvietats plenament assumides per tothom? Perdran vots, naturalment i així ho esperem, però per altres motius.
[Imatge: Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Vilaweb]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Nosatres els plantarem cara, però tampoc hi ha que perdre massa temps discutint obvietats. anem per feina que hi ha molt a fer!.
Salut!