Amb cada campanya electoral tornen, com orenetes a la primavera, les estrictes normes sobre la informació electoral als mitjans públics de comunicació, normes basades no en criteris periodístics sinó en un estricte minutatge per cada opció, en relació a la seva força electoral. I tornen també, no falla, la revolta dels professionals dels mitjans, amb forma de protesta simbòlica: es neguen a signar cap dels seus treballs i ho expliquen al principi d’això que s’anomena “bloc electoral”.
Doncs jo crec que els periodistes tenen tota la raó amb aquest actitud, ja que la normativa que els obliga a oferir la informació electoral posa en qüestió la seva professionalitat i la seva neutralitat política. Ningú la té al cent per cent, això ja ho sabem, però mereixen més marge de confiança.
La culpa és dels partits polítics. Tenen tan coll avall que ràdios i televisions públiques són “seves” quan governen (o que no poden controlar quan estan a l’oposició) que la mateixa desconfiança entre ells els va fer pactar una reglamentació estricta pel que fa a les notícies electorals: tants escons, tants segons d’informació. És tan estricta la reglamentació que han aconseguit justament el contrari del desitjat: cada notícia de cada partit és en realitat pura propaganda, un spot de la candidatura curosament planificat (talls de veu adequats, fons de banderes i públic entusiasta, música de campanya…).
Avui mateix, i com a justificació de la postura dels periodistes, han fet públic un estudi segons el qual en cap dels molts països europeus examinats es dóna la situació de l’estat espanyol en aquesta qüestió. Alemanya, Bèlgica, Suècia, no diguem Gran Bretanya… en cap país passa el que passa aquí. Com sempre, donant la nota. Una vegada més, desafinant en el concert europeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!