Les aigües turbulentes

Torna el festival electoral. Aquest matí, les ciutats (almenys la meva) s’han despertat amb banderoles als fanals i cartells a les tanques publicitàries. Banderoles i cartells lluint cares més o menys conegudes de partits massa coneguts.

A veure què tenim. Esquerra (ERC ha passat a millor vida) presenta l’historiador Oriol Junqueras, de curta però intensa activitat a la societat civil però conegut pel gran públic per la seva aparició en una mena de concurs televisiu on la gent escollia, crec recordar, el millor català de la història. Un acusat estrabisme i una barba ni poblada ni ben retallada no el fan el millor cartell, des del punt de vista de la imatge.

Tot el contrari de Raül Romeva, d’Iniciativa, un candidat amb “perxa” (quina enveja…) que sap combinar-la amb roba cara i ulleres de disseny (ai, aquesta esquerra d’ara…). Al seu favor, a més, una dedicació full time al Parlament Europeu durant els cinc anys de legislatura (per a això els vam votar, en definitiva) i un posicionament prou acceptable en el terreny nacional: ell sí segueix defensant Catalunya quan traspassa el Pirineu, al contrari del seu ex-company d’escó Guardans, que ja escalfa una cadira a la Villa y Corte.

L’aposta convergent és Ramon Tremosa, brillant economista que ha fornit al sobiranisme potents arguments sobre balances fiscals i dèficit d’infraestructures. Personatge una mica escanyolit, és cert que potser li falta punch en el sempre rude i embrutit món de la política. Ja es curtirà, però en tot cas, a la civilitzada Estrasburg s’hi trobarà a gust.

Finalment, la que figura que és la primera candidata socialista es diu Maria Badia, té aspecte de professora sueca i no és gaire coneguda. I seguirà així, perquè a la propaganda electoral no se’ls ha ocorregut altra cosa que posar els rostres d’Aznar, Berlusconi, Bush… És la marca de la casa: poques idees positives, però que dolents són els altres!

S’ha insistit molt, abans de començar la campanya electoral, en els perfils i currículums de cada candidat: si són més coneguts, si són més sobiranistes, si són més treballadors… i això ens ha fet oblidar que es voten llistes i no persones, programes i no cares. Cal no perdre-ho de vista al moment de decidir-se per una papereta o una altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!