Les aigües turbulentes

El Sense Ficció de TV3 ens oferí abans d’ahir un excel·lent reportatge. Amb el títol “Et faran un home”, el programa tractava un tema inexplicablement poc abordat fins ara: els abusos de tot ordre patits pels soldats de lleva de l’exèrcit espanyol, singularment el període comprès entre el començament de la democràcia (o així) i el final de la mili obligatòria. En el programa, el crític de cinema Àlex Gorina, el director d’aquesta casa Vicent Partal i altres persones anònimes ens oferiren el testimoni de males experiències al servei militar, causades tant per comandaments com per altres soldats més veterans, aprofitant-se en ambdós casos d’una situació d’abús de poder en un context on era difícil sinó impossible qualsevol mena de denúncia, rebel·lia o simple resposta: bromes passades de voltes, agressions físiques o verbals, petites tortures, fins i tot violacions. Un escruixidor catàleg de salvatjades i animalades que ja sabíem que sempre s’havien produït, sobretot en èpoques pretèrites però que, increïblement, van subsistir fins dates ben recents. Unes salvatjades que ocasionaven molèsties i enuigs en el millor dels casos o depressions i suïcidis en el pitjor.

Tot transcorria en un espès silenci. Cadascuna de les tres parts (comandaments, veterans i soldats nouvinguts) tenia les seves raons per callar-s’ho, no enorgullir-se’n o mirar cap a una altra banda. El que és preocupant és que aquest silenci individual i col·lectiu s’hagi mantingut anys i anys sense raons aparents, fins el programa de dimarts passat, que posà una mica de llum a la tenebror d’aquest oblit. Una de les causes i alhora efectes d’aquest silenci és l’absència de dades concloents sobre la magnitud de la tragèdia. Ni tan sols sabem amb precisió el nombre de suïcidis (moltes vegades registrats amb l’eufemisme “mort accidental”) o la naturalesa de les seqüeles físiques o psicològiques d’aquelles salvatjades, i lògicament impossible de tenir cap mena de rastre documental sobre estrenes i novatades. Existí (el Sense Ficció ens ho ha recordat) una Oficina del Soldat que tot i que feia el que podia, molt em temo que mai no va poder arribar al fons de l’assumpte. Em pregunto si avui en dia és un tema a treballar i a convertir-ho en mesures concretes i eficaces, em refereixo a lleis o programes amb algun tipus de desgreuge o de reparació, o com a mínim si pot ser objecte de reflexió col·lectiva.

Aquesta reflexió la van encetar els dos intervinents més destacats del reportatge de dimarts, Partal i Gorina, que van aprofundir sobre la qüestió en una conversa que recomano vivament de visionar. D’entre les moltes aportacions, una a destacar fou que l’emissió del programa va ocasionar que ells dos rebessin molts missatges d’homes anònims que manifestaven  haver patit situacions similars als respectius períodes de servei militar. Com que aquests “jo també…” recorden poderosament el fenomen “me too“, que fa uns anys sacsejà la consciència col·lectiva a nivell mundial sobre els casos de violència de gènere, els dos periodistes es preguntaven si els casos d’abusos als exèrcits no han de tenir una mateixa lectura, atès que la instigadora i responsable d’ambdós casos és aquesta masculinitat tòxica i mal entesa que encara avui, lluny de remetre, sembla que retorna amb noves energies. Potser això ocorre com a reacció a la deriva que ha pres un progressisme també mal entès, amb les seves obsessions identitàries fregant a vegades el ridícul.

Com que aquest és un bloc personal, més enllà d’exposar una opinió, no estarà de més explicar la meva experiència. He parlat molt poc de la meva mili; en aquest bloc, que jo recordi, només una vegada. Les raons? No hi ha res a amagar o de què avergonyir-me’n, però tampoc hi va passar res d’interès, ni emocionant, ni divertit o, entrant en el tema que ens ocupa, excessivament desagradable. Se m’havia parlat molt de les bromes i novatades que esperaven al pobre recluta que començava el feixuc any de mili i és ben cert que les temia, com temia tantes altres coses amb què els adults del meu entorn ens advertien/atemorien (sabràs el que és la disciplina, t’hauràs d’espabilar, t’esquilaran al zero, menjaràs ranxo, et cansaràs de pelar patates… en definitiva “et faran un home”, com el títol del programa). Com passa molt sovint a la vida, va resultar que no n’hi havia per tant. Hi va haver novatades, això sí, però perfectament suportables i cap de comparable en crueltat amb el que se’ns va explicar dimarts: vaig patir el que en deien “vendre el camell”, el passaport (un segell a les natges), la cèlebre petaca al llit o donar una cigarreta a un veterà cada vegada que en demanaven. Vaig tenir sort en aquest sentit, comparat amb el que havia sentit dir (tancar algú a una taquilla i fer-lo cantar prèvia introducció d’una moneda o obligar a desfilar despullats al ritme del plátano badoo, els de la meva generació sabran de què parlo). Cal dir que jo vaig començar la mili just després del cop d’estat del 23-F; vull dir que potser des de dalt de tot van arribar instruccions d’oferir una imatge el més positiva possible de l’exèrcit i tot el que tingués a veure amb els aspectes més antidemocràtics o del passat, novatades incloses, convenia suavitzar-les o deixar-les en un segon terme. Recordo que la primera nit que vaig passar a la caserna de destinació el sergent va assegurar de forma taxativa que no toleraria cap mena de desordre i, efectivament, almenys les primeres nits van ser completament tranquil·les per a tots.

Tampoc amb els comandaments vaig patir especialment. Només vaig viure una situació que podia haver acabat de mala manera. L’he explicada a ben poca gent fins ara. Curiosament, presenta algunes similituds amb l’experiència que va patir Àlex Gorina. Per començar, jo vaig fer la mili a Melilla, igual que ell, només que uns anys més tard. Corroboro part del que el crític de cinema va manifestar: la ciutat africana era un recinte tancat, petit i gairebé claustrofòbic, habitat majoritàriament per militars majoritàriament franquistes, els seus familiars i població magribina. D’allí no vaig poder sortir-ne durant un any, llevat d’un mes de permís i unes maniobres a Almeria. Bé, anem al gra. Com a Gorina, a mi també em van despertar a mitja nit perquè un sergent em volia veure. Amb celeritat (per a certes coses, sempre s’havia de córrer) em vaig vestir i m’hi vaig presentar amb la inquietud de saber què coi volia aquell home. Me’l vaig trobar assegut de qualsevol manera al seu despatx i amb evidents signes d’haver begut. No vaig saber del cert què volia de mi, què em manava o què em volia transmetre, tot el que anava dient era incongruent o inintel·ligible. Amb aquestes, van entrar al despatx altres dos comandaments, crec que del seu mateix rang, que van ajudar a resoldre la surrealista situació perquè els vaig notar que feien una cara com experimentant vergonya aliena i volent-me indicar “torna al llit i no li facis cas”, de manera que, armant-me de valor, vaig dirigir a l’alegre sergent amb la frase militàriament adequada per acomiadar-se (“¿ordena Vd. alguna otra cosa, mi sargento?) i vaig marxar, entre estranyat, sorprès i alleujat, a la meva llitera. Sentint el relat de Gorina, podria perfectament haver acabat igual. Jo en aquell moment encara era prou ingenu com per no imaginar-me segons quina escena, una ingenuïtat que, val a dir, també em va servir perquè el meu servei transcorregués sense grans sobresalts. Deien que el millor que podies fer a la mili era no ser ni massa llest, ni massa ximple. Doncs això.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!