Les aigües turbulentes

Estimat bloc: avui fas divuit anys. Si fossis el meu fill, que en certa manera ho ets, des d’avui series major d’edat i podries, si aquest fos el teu desig, independitzar-te i viure la teva vida. Caldria que comptessis amb els recursos necessaris també, però això és un altre tema. Correria el risc de patir allò que en psicologia familiar denominen “síndrome del niu buit”, quan algú amb qui has compartit vida sota un mateix sostre, que ha omplert la casa de riures i de plors, d’alegries i de tristeses, de celebracions i cares llargues, de neguits i esperances, fa les maletes (o una simple motxilla) i s’instal·la en algun altre lloc del nostre immens món, lluny o a prop. Però això, estimat bloc, no passarà, perquè tu ets un fill molt especial: lamentablement per a tu, no tens dret a res, jo prenc les decisions sobre la teva existència. Podria perfectament donar carpetada a la llarguíssima llista d’apunts publicats (passes dels 2.600, no està gens malament) i certificar la teva mort digital. O segons com es miri, encara pitjor perquè podria deixar de publicar apunts sense dir ni adeu, una pràctica ben habitual a la blogosfera, deixant-te en un dramàtic silenci tant traduïble per “algun dia et revifaré” (que no) com per “estàs mort i no em prenc la molèstia d’acomiadar-me de tu”.

Recordo el dia que vas néixer. Era 2007, quan això dels blocs encara estava en el seu punt àlgid: pertanys, en conseqüència, a la “generació baby-boom“. Ets un bloc boomer que ha tingut la sort de sobreviure a moltíssims veïns teus. La primera piulada teva no va ser cap plor de neonat, sinó una mena de justificació personal de perquè em decidia a portar-te a aquesta vall de llàgrimes. Concebia el bloc com un “mitjà que permet expressar tot tipus d’opinions o comentaris sobre qualsevol fet de la vida personal o pública, i que permet també que altres ho llegeixin”, cito textualment, i això ho valorava molt positivament. També m’entretenia a explicar d’on ve el títol (la cancó de Simon & Garfunkel, és clar!) lligant-lo a unes apressades consideracions sobre la percepció del món que jo tenia en aquell moment i que no han canviat gens ni mica. Després et seguiria insuflant vida mitjançant mil·lers d’apunts de tota mena, opinions, comentaris, cròniques de viatges, crítiques de cultura, anècdotes personals… Gràcies a tu, estimat bloc, podia despullar-me una mica més del que vull o puc a la vida real. Tu em segueixes permetent que l’entorn que em llegeix fidelment o no tant es faci una idea més exacta de la meva personalitat i de la meva manera de veure les coses. Una personalitat i una manera de veure les coses que potser no soc capaç de mostrar de forma transparent (timidesa, prudència, autocontrol?) i que els altres no gosen o mai no es plantegen inquirir-me (por, respecte, poca confiança?).

El dia que algú fa anys, cal celebrar-ho d’alguna manera. Tu no tindràs regal ni pastís. Ets una entelèquia inanimada, una creació personal penjada en la fredor digital de les noves tecnologies. Tampoc pertoca felicitar-te, perquè més aviat ets tu que, si estiguessis en condicions de fer-ho, m’hauries de felicitar a mi i donar-me les gràcies per aquest divuit anys d’existència continuada. Ni regal, ni pastís, ni felicitació. I malgrat tot, et mereixes una consideració. Mira com he titulat l’apunt d’avui: “Estimat bloc”. Tota una declaració d’intencions, un privilegi que no es mereix molta de la gent que conec. Ja t’he dit que, en certa manera, ets una mena de fill. Continuaràs vivint, no pateixis, però no et puc garantir fins quan. Em puc acabar avorrint de tu o puc quedar-me sense idees, sense temps o, el que seria pitjor, sense capacitats cognitives per proseguir l’aventura. Toco fusta. El que sí que et puc assegurar, estimat bloc, és que no em podràs sobreviure. La vida i la mort són així d’inexorables.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!