Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Segueixo amb atenció des de fa anys l’evolució d’Esquerra i, amb els darrers esdeveniments, no puc menys que quedar sorprès del què es diu i el què es fa. Per situar al lector, diré que sóc un dels 282 militants de la regió del Camp de Tarragona que han demanat un congrés extraordinari perquè determini l’ordre dels candidats a les eleccions espanyoles. Procés iniciat per Jaume Renyer i al qual m’hi vaig adherir per raons tan ideològiques com personals.
Ha estat -està essent, perquè encara no s’ha acabat- un procés molt ben treballat, impecablement democràtic i formalment respectuós. No podia ser d’altra manera: Esquerra és -ens deien- un partit radicalment democràtic, assembleari, participatiu… I així havia estat durant anys. Recordo com en una època fins i tot es conviadava els simpatitzants a participar en assemblees decisives. Com han canviat les coses! Ara tot són entrebancs a l’hora de formular peticions: les 282 signatures van ser fiscalitzades amb lupa abans de donar-les per bones. Ara ens diuen que hi ha 700 militants que s’oposen a aquest procés, però no es fan públics els noms per "preservar la intimitat" (punyeta! si algú signa una adhesió és per fer-la pública, no?). On són les signatures? un cas per al Cuarto Milenio…
Qui ha vist i qui veu Esquerra. És trist comprovar com de ràpida s’ha aclimatat al poder i com està fent seus els usos dels partits dits "de barons". Pactes ràpids de nit (algú sap exactament com es va acordar el segon tripartit?), desorientacions estratègiques (calçotades, pluja fina, catalanisme "social", anunci de referèndum el 2014 a La Vanguardia (!) i, ja ho estem veient, tripijocs amb els candidatures. L’última perla que ens regala el partit és el veto a López Bofill. Se l’acceptarà si "rectifica", textualment. Quan ho he llegit m’he preguntat si Esquerra era un partit o una església.
No perdem, però, l’esperança de que Esquerra torni al seu tarannà tradicional. Vénen anys molt intensos i el país, la nació, necessita ser liderada per partits forts, units i disciplinats, és clar que sí, però també democràtics, radicalment democràtics.
Respon a Pere Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com pot ser que haguem acabat d’aquesta manera? Com pot ser que la direcció impedeixi l’entrada al partit d’Hèctor López Bofill simplement perquè no pertany al corrent ortodox? I com pot ser que actuin així quan no tenen cap mania a governar amb l’unionista del Montilla? Abstenció a les generals!!!