Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Es lloga aeroport

Com era allò de la palla i la biga? No cal aplicar-ho només a individus, també a societats i territoris. Quan blasmem de la boja carrera a què les administracions foranes es van llançar, en plena època d’eufòria econòmica, a dissenyar i executar tota mena d’infraestructures públiques (des d’autopistes fins a polisportius, des d’aeroports fins a palaus de congressos, des de ferrocarrils de gran velocitat fins a qualsevol idea “brillant”), oblidem que a Catalunya també tenim alguns exemples d’alegries constructives que han deixat de ser-ho.

Una d’elles és l’Aeroport d’Alguaire. Va ser concebut a partir d’aquella idea tan provinciana de “si ells ho tenen, nosaltres també en volem”. Sigui una universitat, una estació de TGV o un aeroport. Cafè per a tothom aplicat al transport aeri: Lleida volia un aeroport perquè els altres també en tenien, i el va acabar tenint, malgrat la dubtosa necessitat estratègica de fer-ho. Tot hi ajudava, des de la pressió de les institucions i la societat civil de la Terra ferma fins al generós abocament de recursos per part dels successius governs: per cert, qui el va inaugurar, estava format per tres partits dits d’esquerres, un d’ells ecologista, detall ben significatiu.

S’augurava una intensa activitat de viatgers i de mercaderies però la realitat va ser una altra i el modest tràfec d’esquiadors en temporada hivernal no compensa la lògica despesa que demanda el petit monstre d’Alguaire, funcioni o no.

Una de les solucions per equilibrar els comptes ha estat llogar les dependències de l’aeroport per a fer-hi actes de tot tipus (allò que els espanyols en diuen eventos). La tele ens n’ha ofert avui un exemple: un sopar empresarial del ram de la fruita. Era tot un poema veure les taules i els comensals al costat d’uns mostradors de facturació d’equipatge que mai no han conegut el tràfec dels del Prat. Em pregunto si és el lloc més idoni per fer-hi un àpat, però en fi. El final de la notícia, amb els comensals tirant-se avionets de paper, era la imatge perfecta, ben patètica per cert, del nivell d’aquest país.

[Imatge: www.araponent.cat]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Societat per jordicc | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent