Les aigües turbulentes

El trist accident que fa un any just va ocasionar la mort d’un nen a Màlaga quan una carrossa reial el va atropellar mentre intentava collir caramels ha ocasionat un increment de les mesures de seguretat en les cavalcades que, en poques hores, desfilaran pels carrers de ciutats i pobles per a il.lusió d’infants i distracció d’adults. Les mesures han consistit en instal·lar als baixos de les carrosses una mena de faldons rígids que impedeixen que ningú es fiqui sota les rodes per distracció. 

Resulta que la gent, grans i petits, es llencen histèricament, com a posseïts, a la cerca i captura dels caramels que amb inusitada violència llancen els patges reials contra les multituds. I aquí rau el problema: a sant de què aquest costum de llançar caramels? L’objectiu darrer d’una cavalcada és aconseguir-ne el màxim possible i endur-se’ls a casa com un trofeu? Oi que no? 

No fa massa anys vaig llegir una opinió sobre les desfilades de cada 5 de gener amb la qual coincideixo al cent per cent: antigament les cavalcades eren silencioses i solemnes, amb un punt de misteri, i els reis d’Orient saludaven majestuosament (és clar!) les multituds que se’ls miraven amb una barreja de reverència, temor i il.lusió. Ara no: hem convertit les cavalcades de reis en un Carnaval vulgar a més no poder, presidit pels crits, el soroll, una certa sensació de disbauxa i descontrol i, el que dèiem, protagonitzat per uns patges asseguts en sacs de caramels (no menteixo: és així realment) llançant-los sobre l’embogida multitud com si fossin projectils d’una guerra no del tot pacífica.

En fi, com a notícia positiva, cal recordar que enguany la cavalcada reial de Tarragona fa cent anys. Esperem que aquest aniversari i el, segons alguns, inici de sortida de la crisi econòmica, facin que ses majestats siguin generosos amb els nostres conciutadans, que han sigut bones persones amb escreix.

[Imatge: una de les carrosses reials de Tarragona; www.tarragona21.cat]