El cas Errejón és el culebrot que toca patir aquests dies. La revelació del modus operandi de les seves malifetes (amb pèls i senyals, per a lúbrica satisfacció de més d’un, i suposant que siguin certes) ha causat no poca sorpresa perquè no esperàvem aquest comportament d’un polític madrileny a qui molts auguràvem una sòlida carrera i de qui valoràvem el seu domini del català, però a qui no perdonàvem que “li quedés lluny” la nostra èpica nacional. Potser ara, en justa correspondència, toca als catalans desentendre’ns, tan com sigui possible, dels neguits que de ben segur està patint l’Íñigo des de dijous passat.
Dit això, tampoc m’amoïnen gaire les derivades sociopolítiques del cas, en forma de debats i polèmiques, bàsicament perquè tothom hi diu la seva i poca aportació original hi puc fer. Em refereixo a les dificultats que pot suposar-li el cas a Sánchez, a Sumar o al conjunt de formacions que els donen suport, impossibles d’escatir en el sempre tumultuós panorama espanyol. Em refereixo també a les hipocresies d’aquestes esquerres: mira que ens han torrat anys i anys amb el feminisme, amb la lluita contra la violència de gènere, amb articles, amb declaracions, amb tuits, amb propaganda, amb punts liles, amb… per acabar descobrint que ells també són pecadors que tampoc podran tirar cap pedra. Ens venen a la memòria alguns casos dins de la CUP que en el seu moment van transcendir per sorpresa, indignació o pena (depén) de l’opinió pública. Em refereixo, en fi, al capteniment de les pròpies afectades pel cas i del feminisme oficial en el seu conjunt, callant durant massa temps (la raó de que “no gosaven denunciar per por” a mi no m’acaba de fer el pes) i apuntant-se ara a un me too ibèric fent llenya d’un Errejón caigut (a qui, en cap cas defenso, més enllà del reconeixement de la pressumpció d’innocència i del dret a un judici just) quan més còmode és fer-ho. Ara sí, no?
És d’aquest silenci d’on possiblement caldria extreure’n altres motius de debat. Els responsables de les diferents formacions polítiques implicades en el cas afirmen no haber-ne sabut res fins ara però altres informacions, declaracions o comentaris semblen anar en direcció oposada. Es parla de rumors, rum-rums, de que eren fets coneguts de tothom i que no transcendien ni eren objecte d’investigació degut a motius electorals o conveniències estratègiques. No sé si hi ha proves concluents que donin la raó a uns o a altres, però sembla del tot creïble suposar que a partir d’un cert escalafó de poder s’estava nel segreto de l’assumpte. I aquí volia jo anar: cal pouar fins al fons d’aquesta omertà que, en tants casos, descobrim a toro passat, analitzar-ne les raons i posar-hi remei si és possible. Parlo d’aquests casos de violència masclista, però també dels de pederàstia, dels de corrupció econòmica a tots nivells i colors, de la conducta del rei emèrit… Tantes i tantes situacions delictives o escandaloses (o les dues coses alhora) que es mantenen silenciades o semiocultes per motius de tot ordre o el que és pitjor, que es revelen oportunament a l’opinió pública per conveniències polítiques o periodístiques, en un exercici d’hipocresia igualment rebutjable. Aquest és el debat que caldria escometre i no tant donar voltes sobre el que va passar en un ascensor o en un taxi entre un polític en hores baixes i una actriu de segona fila.
[Imatge: foto EFE, elpuntavui.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!