Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Transcric la darrera frase del meu apunt del passat 11 de juny, tot just fa una setmana i, com es pot comprovar pel seu contingut, me l’hauré de menjar amb patates. Miquel Iceta, l’obscur i llefiscós “home per a tot” de l’aparell del PSC (ho sento pels adjectius, però així ho crec) prendrà les rendes de la malmesa formació del carrer Nicaragua o almenys tot indica que així serà.
El meu raonament era que Iceta no voldria ser primer secretari perquè és massa intel·ligent (s’ha de reconèixer-li-ho) però també acostumat a treballar a l’ombra com per acceptar l’envit, però mirem-s’ho des d’una altra perspectiva: el fet de que es presenti ell demostra com de delicada és la situació del PSC en aquests moments. Una situació que obliga al més conspicu dels seus “cervells grisos”, a ell perquè no hi ha ningú més amb cara i ulls, a intentar redreçar la nau socialista a un any de les eleccions municipals.
És clar que la decisió d’Iceta també podria tenir un component humà gens menyspreable. Algú que s’ha passat mitja vida al partit fent tots els papers de l’auca (quan va entrar a l’executiva manaven Reagan i Tatcher, Gorbatxov encara no, com ens recorda a Twitter l’amic Albert) bé ha de tenir una certa il·lusió de coronar (verb que aquesta setmana està molt de moda) la seva carrera aspirant a dirigir el partit dels seus amors, per moltes tribulacions que estigui passant, o potser per això precisament. Aquest seria el sentit del seu “estic aquí pel que faci falta” amb què, amb un punt de servilisme, es va oferir l’altre dia als seus companys.
[Imatge: www.directe.cat]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que dius: els nassos d’Iceta.
Molt perillós.