Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

14 de desembre de 2017
0 comentaris

Els impossibles possibles (acte d’ERC a Tarragona)

El Teatre Tarragona es va omplir del tot (i em consta que hi va haver gent que es va quedar al carrer) en l’acte electoral d’ERC a la nostra ciutat. Parlaren, entre altres, Ernest Maragall, Toni Castellà, Carles Mundó (justament ovacionat de forma prolongada) i Marta Rovira. També va parlar, en certa manera, Oriol Junqueras. A falta d’una connexió per videoconferència (“privilegi” de què gaudeix el president Puigdemont), l’organització passa alguns talls d’un discurs de Junqueras, intueixo que el de la seva proclamació com a secretari general de la veterana formació.

Tenia especial interès a sentir què deien i què no deien els oradors, per tractar d’endevinar la gran incògnita que tenim l’electorat indi i a la qual, especialment PDECAT i ERC, no saben o no poden donar resposta exacta: què faran el 22 de desembre, sabuts els resultats, amb la doble realitat amb què es trobaran si guanyen, la legitimitat republicana del 27-D i la legalitat autonòmica que, implícitament, han acceptat concorrent als comicis de dijous vinent.

Doncs bé, al míting d’ahir s’intuïa alguna pista en aquest sentit. Ben poques vegades es va citar el president legítim i la seva situació legal, i en cap moment es va fer esment a la necessitat (o no) del seu retorn i proclamació/confirmació com a president. Sembla que els trets vagin en favor, si guanya ERC, de constituir una mena de govern de gestió presidit per Marta Rovira, la dirigent més important del partit sense problemes amb la justícia, almenys de moment, deixant que l’exili belga sigui una mena de govern simbòlic en stand by. Abonaria aquesta tesi de la gestió l’especial insistència en l’acte d’ahir, per part de molts dels oradors, en parlar de l’acció de govern i dels èxits dels consellers republicans, la renda garantida, el tancament de la Model o les polítiques de memòria històrica, per exemple. És a dir, enèsima pròrroga autonomista en nom de la realpolitik (versió pessimista) o aturar-se i prendre aire per renovar forces (versió optimista, i manllevo l’expressió d’un article d’Eduard Voltas de fa poc). No dic que sigui una mala solució.

La darrera a parlar ahir va ser Rovira, precisament, mostrant una samarreta (groga!) amb què se l’havia obsequiat, amb el lema “els impossibles”. I d’això va anar el seu discurs, de com en els darrers mesos els impossibles (tant els reptes de les conselleries d’ERC com els reptes generals de país) han esdevingut possibles. El proper 21 de desembre es perfectament possible, desitjable i necessari un triomf de les forces sobiranistes. L’impossible que caldrà convertir en possible és una altra qüestió: com es resol el difícil sudoku post-electoral per tal de conjuminar legalitats i legitimitats, realisme i ambició, fidelitat a la ciutadania però també a cada un dels tres electorats. I tot això sense perdre de vista les presons espanyoles, l’exili brussel·lès, la continuïtat o no del 155, les escomeses judicial i mediàtica i la impunitat dels grupets feixistes. Distrets ho seguirem estant, això segur.

[Imatge: delcamp.cat; foto: Josep M. Llauradó]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!