Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

9 d'abril de 2021
0 comentaris

Els gats puixants i dolços

Avui fa dos-cents anys del naixement de Charles Baudelaire. Una curta, intensa i desordenada vida, la del poeta simbolista considerat un precursor de la poesia del segle XX. Autor de boutades (o genialitats, depèn) com “la sexualitat és el lirisme de les masses”, “incapaç de suprimir l’amor, l’Església intentà desinfectar-lo com a mínim i creà el matrimoni” o “ets com el públic, amic, a qui no s’hauria d’oferir mai un delicat perfum, els exaspera, dona-li només brossa curosament seleccionada”. Un pensament d’innegable actualitat, aquest darrer.

Una mostra de la poesia de Baudelaire, el conegut sonet Les chats, inclòs en el seu també turbulent Les fleurs du mal:

 

Les amoureux fervents et les savants austères
Aiment également, dans leur mûre saison,
Les chats puissants et doux, orgueil de la maison,
Qui comme eux sont frileux et comme eux sédentaires.
Amis de la science et de la volupté,
Ils cherchent le silence et l’horreur des ténèbres ;
L’Érèbe les eût pris pour ses coursiers funèbres,
S’ils pouvaient au servage incliner leur fierté.
Ils prennent en songeant les nobles attitudes
Des grands sphinx allongés au fond des solitudes,
Qui semblent s’endormir dans un rêve sans fin ;
Leurs reins féconds sont pleins d’étincelles magiques
Et des parcelles d’or, ainsi qu’un sable fin,
Étoilent vaguement leurs prunelles mystiques.

(versió en català)

L’auster savi i l’amant a qui el fervor abrasa
amen, en arribar al declivi autumnal,
els gats puixants i dolços, orgull de tot casal,
que, fredelucs com ells, els plau fer vida a casa.
Bons amics de la ciència i de la voluptat,
busquen l’horrible fosca i esquiven els desoris;
els hauria pres l’Èreb per corsers mortuoris,
si al servatge poguessin vinclar la dignitat.
Prenen, somniejant, poses nobiliàries
de grans esfinxs jaient fondament solitàries,
talment com adormint-se en un son sense fi;
plens els prolífics flancs de màgiques centelles,
i tot d’engrunes d’or, com d’un sorral molt fi,
els ulls místics els brillen, vagament, com estrelles.

[Versió catalana de Xavier Benguerel; imatge: image-base.blogspot.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!