Les aigües turbulentes

Eren una parella de jovenets, rossos i guapos, i a l’hora de creuar-nos pel carrer, un d’ells se m’acostà i em preguntà:

• ¿Usted es creyente?

Sí, ho heu endevinat, eren mormons o elders (oficialment membres de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies) que es dedicaven al prosel·litisme tot entaulant aleatòriament converses amb qui es trobaven a la via pública. Eren inequívocament nord-americans (es veia d’una hora lluny i a més m’ho van confirmar perquè els ho vaig preguntar). Però no era el tema religiós el que em porta explicar l’anècdota d’avui, sinó el lingüístic, perquè després d’intercanviar algunes frases corteses (encara que soc crític amb aquests grups religiosos de formulacions rígides i intransigents, m’agrada ser tant respectuós a l’hora d’escoltar-los com ho són ells), un dels dos em preguntà:

• [ell] ¿Usted de dónde es?
• [jo] Yo soy de Catalunya
• [ell] Lo siento, pero no sé hablar en catalán… y en castellano muy poco, ja, ja, ja!

Atenció, perquè aquesta escena passà ahir a Las Palmas. Algunes lliçons. Primera, al saber que era català, vincularen aquest fet automàticament a la nostra llengua; no al Barça o a la Sagrada Família: a la llengua. Segona, vaig deduir que per poc que hagués sabut parlar català, ho hagués fet. A Las Palmas!, preferint-la al castellà! Dos nois nord-americans! O sigui, venen de l’altra punta de món i tenen els conceptes molt més clars que a Catalunya. Es podrà objectar que hi havia un interès evident per part seva (atreure’m per a la seva oferta espiritual), però és el mateix interès, en aquest cas econòmic, que pugui tenir qualsevol botiguer del centre de Barcelona que, a risc de perdre clients, no es molestarà mai ni voldrà aprendre català, ni tan sols serà conscient de l’existència de la nostra llengua. Bé pels elders!

[Imatge: 3books.co]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!