Les aigües turbulentes

Avui s’ha lliurat a l’Ajuntament de Tarragona el premi a la normalització lingüística que cada any concedeix el Consorci de Normalització Lingüística de Tarragona. El guardó ha recaigut en una empresa immobiliària. He assistit a l’acte, com a membre del jurat, i he tingut l’ocasió de conversar amb el secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Dalt, Miquel Pueyo.

Fa algun temps ja vaig treure el tema (vegeu L’ampolla mig plena) dels posicionaments optimista/pessimista entorn de la qüestió lingüística. Pueyo no és exactament un optimista, segons pròpia confessió, però defensa un argument prou ben fonamentat: dramatitzar sobre la salut del català, el seu ús social i el seu esdevenidor produeix únicament frustracions als parlants i desmotiva als no-parlants.

S’hauria d’anar una mica en compte amb actituds d’aquest tipus i els exemples no costen de trobar: la darrera obra de la periodista Patrícia Gabancho, articles del Quim Monzó, treballs de determinats sòcio-lingüistes… Tots coincideixen en presentar una situació descarnada, hiperrealista, de la situació del present i el futur del català, a vegades amb un cert gust masoquista i sense presentar alternatives.

Ens sobren els derrotistes i els ploramiques i trobem a faltar més coratge per part de l’administració i de la societat, però això és una altra qüestió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!