Les aigües turbulentes

El bar del Parlament de Catalunya ha pres una arriscada i transcendent decisió: retirar de la venda els Conguitos, les populars boletes d’avellana i xocolata. El motiu? Sí, l’heu endevinat: a parer dels reescalfats cervells de la correcció política, tenen una connotació racista. Un es pregunta en base a què. Referències a un passat colonial? Identificació entre una persona i una cosa que es menja? O simplement que, com tot el que té a veure amb el que abans en dèiem (sense escarafalls) “raça negra”, és objecte avui d’ocultació, censura o cancel·lació? De veritat aquesta mesura contribuirà el més mínim en la necessària lluita contra la discriminació racial, aquí i a tot el món?

Tot plegat és una comèdia, fa riure. Espero amb delit la propera emissió de “La Catalunya Woke” a Youtube (si no el coneixeu, ja esteu tardant en descobrir el canal) per sentir les sucoses consideracions dels seus presentadors. El que no s’ha fet esperar són els comentaris a les xarxes socials, en el sentit d’opinar, per exemple, que com és que no es posa el mateix zel a l’hora de vendre o servir productes etiquetats en català. Això no es fa constar al plec de condicions de la corresponent concessió? Ni al bar del Parlament es pot fer aquesta mínima passa endavant en la normalització de la llengua?

Altres preguntes que em sorgeixen d’aquest risible episodi: exactament, ¿quina necessitat hi havia de vendre llaminadures d’aquesta mena al bar de tot un parlament? Sembla que tal instal·lació estigui pensada sobretot per oferir esmorzars, menjars ràpids, begudes o cafès per a consumició dels il·lustres senyors diputats, del seu sèquit d’assessors i ajudants, i de la tropa periodística destacada a l’hemicicle i sales annexes. Però, ¿dolços, llaminadures, xiclets, aperitius, galetes…? No sé fins a quin punt són productes de primera necessitat. Ja no parlo de les begudes alcohòliques, tema a banda, ni tampoc del preu (subvencionat) que tenen el privilegi de pagar ses senyories per tota aquesta oferta.

Els Conguitos són un producte que ens remet, com se sol dir, a la banda sonora de la nostra infància. Encara recordo la sintonia de l’anunci (“Somos los Congui…tos“), mentre les figuretes ballaven a la pantalla sense que ningú (és clar!) fes cap mena d’escarafalls. Tot el contrari, era un espot simpàtic que, com es pot comprovar, segueix en la memòria (individual i vull creure que col·lectiva) cinquanta o seixanta anys després. També he de dir sincerament que no sabia que encara se’n produïssin. Vistes les conseqüències de les darreres maniobres woke, ho tinc decidit: quan entri en un supermercat (que serà demà mateix) em compraré la bosseta de Conguitos, que penso assaborir amb especial plaer.

[Imatge: samasa.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!