Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

17 de juny de 2008
0 comentaris

El vinagre andalús (Congrés d’ERC, segona i darrera part)

Abans d’ahir parlàvem de qüestions més serioses del congrés. Avui, els detalls més anecdòtics.

* L’escenari on es va desenvolupar el Congrés, el Fòrum de Barcelona, ja ha donat lloc a comentaris més o menys enginyosos per part d’articulistes. Que si el Fòrum va ser un esdeveniment sense un objectiu clar, que si l’escenari era -i és- d’una buidor considerable… Per la meva part, afegeixo que l’edifici central, aquella horrorosa mole triangular, està decorat amb trencadís de color blau, a la manera gaudiniana. I justament trencadís és la paraula que reiteradament s’ha fet servir per definir el Congrés d’Esquerra.

* L’organització ens va informar de que podríem deixar el cotxe a l’aparcament públic del costat del Fòrum, a preu “negociat”. Resultat: cua de cotxes per entrar-hi quan ja estava col·lapsat. Total, vaig girar cua i vaig deixar el meu flamant bòlid en un descampat del costat i així em vaig estalviar els 15 € de l’ala que costava tenir-lo a les dependències del senyor Hereu.

* I justament 15 eren els euros que costava el “dinar popular” celebrat en un altre descampat (com veieu, al Fòrum tot són descampats). El menú, amanida normaleta amb una espècie de sandvitx de tonyina i salmó, carn a la graella amb patates de xurrero i pastís. El meu tall de carn, tot cremat, potser per estar a to amb el que pensa la militància del que està passant. L’amanida, amb un vinagre “andalús” (simbol d’algú en concret?). Els plats servits per cambrers amb esmòquin: potser això és el que justificava l’adjectiu popular.

* Organitzativament, el Congrés va merèixer un aprovat ben alt, les coses com siguin. Puntualitat en els horaris (no vaig poder votar la composició de la mesa perquè jo estava fent cua al pàrquing), personal eficaç, etc. Més discutible va ser l’actuació d’Anna Simó, la presidenta de la mesa, que va perdre els papers més de dues i tres vegades amb la votació d’esmenes o intentant fent callar a la militància quan xiulava als representants dels partits suposadament “amics”. Per mi que, de tants nervis i crits, al final se li va intensificar el tic que té als ulls, la pobre.

I es va acabar el congrés. Per qui tingui mono d’aixecar tres-centes vegades les cartolines grogues i vermelles, que sàpiga que ara venen congressos regionals, comarcals…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!