Les aigües turbulentes

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!