Les aigües turbulentes

Toca avui parlar d’Antoni Gaudí, naturalment, i em pregunto com ho he de fer. Abordar la seva figura és tasca complicada perquè, amb motiu del centenari de la seva mort ha estat i seguirà estant objecte de l’actualitat, encara més amb la visita aquests dies del papa Lleó XIV amb l’estol de crítiques i polèmiques de tots conegudes (i que ni Gaudí ni Prevost es mereixien, per cert). Com que l’actualitat mana, els mitjans d’informació o de desinformació s’han llançat a l’agosarada tasca d’explicar-nos, en tres titulars, dues piulades o una infografia la biografia sencera del gran arquitecte, la seva personalitat, la seva faceta tècnica i creativa, el seu pensament, els seus punts obscurs (que sempre se li han cercat)… tot el que no s’ha aconseguit en un segle d’aprofundiment de la seva figura (Gaudí continua essent un gran desconegut) ens ho abocarà la canallesca en un tres i no res (o potser “en un dir Jesús”, expressió molt més apropiada justament avui). Valenta tasca aquesta d’intentar interpretar el Gaudí més profund i enigmàtic que, naturalment, no penso iniciar. Per tant, més aviat pertoca, en un bloc que és abans que res personal, fer alguna disgressió del “meu” Gaudí.

Ho he explicat algunes vegades en aquest bloc (i moltes més a la vida real), però hi tornaré. Jo literalment vaig néixer amb Gaudí. La meva casa natal estava situada a quatre illes de la Sagrada Família. L’escola de pàrvuls on vaig cursar les primeres beceroles estava situada dins del seu recinte; era un edifici projectat pel mateix arquitecte i que encara existeix, ara transformat en un centre expositiu per als turistes. Es tractava realment d’una construcció pensada per als infants, com es pot comprovar per les seves proporcions. Quan sortia a jugar al pati (el recreo dels anys franquistes) no podia tenir millor distracció que alçar la vista i contemplar, sempre embadalit, la façana del Goig, l’única acabada en aquell moment, i resseguir cada detall arquitectònic o decoratiu, els pinacles, els trencadissos, les inscripcions llatines… que després reproduïa a casa en dibuixos tan fidedignes com m’era possible. Més records. A la cripta de la Sagrada Familia, justament on està enterrat el genial arquitecte, assistia habitualment a la missa dominical (alternant-ho amb les Saleses del passeig de Sant Joan), allí vaig rebre la Primera Comunió i la Confirmació.

La Sagrada Familia dels anys seixanta era molt diferent de l’actual, molt més del que pugui semblar. La façana de Dolor estava en construcció, a un ritme notòriament mandrós. No hi havia visites turístiques, almenys els dies escolars, és a dir laborables. Més d’una vegada m’havia colat a la façana del Goig (passant per sota d’una reixa que, en principi ho impedia) i m’havia internat pels seus solitaris i a vegades intimidants racons, m’havia enfilat escales de cargol amunt fins que la meva por de nen (tot era solitari i silenciós) m’obligava a baixar.

Com queda dit, vivia a poca distància del temple, de manera que sortint al balcó també podia contemplar-lo. Crec recordar que quan arribava la revetlla de Sant Joan hi havia un castell de focs artificials: no hi havia millor escenari per fer-lo més espectacular. En una època determinada es dotà la façana d’il·luminació: quan es feia fosc, totes les tonalitats cromàtiques destacaven els detalls constructius fins a conformar una imatge una mica kitsch però definitivament atractiva. Més discutible fou la decisió de la Junta del Temple d’incorporar una gravació i uns altaveus: cada hora (potser cada quart, no puc precisar-ho), les notes del “Canigó” (“muntanyes regalades…”) se sentien a tot el barri, fins que es decidí retirar-ho, probablement per queixes dels veïns.

Amb el transcurs dels anys, la Sagrada Família va anar formant part indestriable de la meva memòria personal, seguia amb interès el ritme i l’evolució de la seva construcció (“ja tenim vuit torres” proclamava entusiàsticament la publicitat per la capta que es feia anualment), assistia amb preocupació a les periòdiques crítiques que sorgien des de sectors cosmopolites o presumptes defensors de la puresa gaudiniana i, acumulava tota mena de material que em queia a les mans (llibres, opuscles, postals, retalls de diari…). Quan vaig començar a treballar, el destí em reservava una sorpresa: tenir de companya de feina una neta de l’arquitecte Bonet i Garí, darrer deixeble viu de Gaudí (parlo dels anys 80).

L’altre monument gaudinià de la meva infantesa fou el Park Güell, que com el Temple Expiatori era als anys 60 un indret lliure de turistes, a la disposició plena dels barcelonins que podíem passejar-hi plàcidament, sense aglomeracions (i de franc, és clar), contemplant les capricioses formes amb trencadissos o les columnes (cap completament vertical, si no tinc mal entès) que sustenten la gran plaça, a més d’ascendir a un petit turó on hi havia tres creus: suposo que continuen essent-hi.

Aquest és el “meu” Gaudí. La foto que il·lustra l’apunt és, segurament, la seva imatge més coneguda, el nostre arquitecte a una processó del Corpus, ciri en mà, davant de la Catedral de Barcelona. A vegades, mirant la foto, he imaginat mimetitzar-me en ell i ser jo també un venerable devot que desfila anònim i silenciós, fent balanç de la vida i esperant la darrera hora.

[Imatge: catalunyareligio.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!