Les aigües turbulentes

ERC ja ha tancat (en fals?) el seu congrés. Ja tenim president, secretari general i executiva, tots coixejant del mateix peu; ja tenim document d’estratègia pels propers anys, farragós i recosit amb esmenes aprovades o “transaccionades” (no era millor dir pactades?); ja tenim 30 nous consellers nacionals (qui són? misteri: la web d’ERC no està en condicions de donar els noms…).

Algunes notes apressades sobre el congrés:

* Més enllà de les diferències personals o estratègiques i de la sensació de ser una formació de gent ben diversa, inclosos friquis i mediocres, constato que ERC és un partit on tothom pot parlar i on tot s’acaba sotmetent al vot de la militància. Una riquesa democràtica de la qual n’haurien d’aprendre els partits dits “seriosos” (ai, si poguéssim gravar-los amb una càmera!).

* Posar en un compromís Carod en un congrés té el seu mèrit. Un militant ho va aconseguir quan el ja ex-president, en el seu discurs, s’enorgullia de que onegessin banderes catalanes a Londres i a Berlín gràcies a l’acció d’Esquerra. En aquests moments va haver de sentir “sí, però, i Via Laietana…?”. Touché.

* Invitats a l’acte: PSC (les xiulades van impedir sentir bé els noms dels altres partits convidats, però juraria que hi havia algú del PP), representant del Sàhara, una senyora bretona molt simpàtica i els amics gallecs i bascos de consuetud, merescudament aplaudits.

* Magnífiques les intervencions, en la forma i en el fons, de Joan Carretero, Elisenda Paluzie i Hèctor López Bofill: clars, contundents, engrescadors, amb ovacions finals. Tot el contrari dels discursos del nou tàndem guanyador. Anoto aquí el símil que va usar Ridao per referir-se al fet de que és millor està al govern que a l’oposició: “és millor fer una travessa pel desert en jeep que no en dromedari”. Si, és clar, el problema és que el jeep el condueix el PSC-PSOE i ens el du cap a un oasi que no ens convé (més que res, perquè té poca aigua…).

* Tres moments que he viscut com una victòria personal: l’aprovació de les dues esmenes d’Esquerra Independentista (separació de càrrecs de govern i de partit i aprofundiment de l’assemblearisme) i el veto a Xavier Vendrell, no per res personal sinó per que simbolitza un gol contra el que molts rebutgem: la política entesa com a activitat maniobrera, fosca i professionalitzada.

* Per acabar, un recordatori de Joan Carretero: el proper dia 26 de juny està citat a declarar al Jutjat l’alcalde de Matadapera per l’horrible crim de no posar la bandera espanyola al balcó de l’Ajuntament. Caldrà solidaritzar-s’hi d’alguna manera, no?

Ja tenim, doncs, direcció i línies estratègiques. Al sortir del congrés per anar a agafar el cotxe i tornar a Tarragona em trobo un company, notori carreterista, amb qui coincidim en donar els cents dies de gràcia al nou equip. Esperem que el 101è no sigui de desgràcia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!