Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

2 d'octubre de 2022
0 comentaris

El dol es dona per acabat

Petita crònica personal de l’acte multitudinari a l’Arc de Triomf de Barcelona que ahir va organitzar el Consell per la República per commemorar els cinc anys del referèndum d’autodeterminació.

  • L’únic autobús llogat des de Tarragona (per l’ANC), ple això sí, ja feia pensar que l’acte no seria tant multitudinari com la manifestació de l’Onze de Setembre, però tampoc es pretenia superar cap rècord: la cosa no anava de quantitat, sinó de qualitat. I com va dir un dels intervinents, tampoc es pretenia que l’acte fos un exercici de nostàlgia i de simple record del passat, sinó de reivindicació i d’exigència d’enllestir la feina començada aquell memorable dia d’octubre.
  • L’autobús ens deixa al passeig de Colom, envaït per turistes com totes les vies per les que passarem per accedir tant al passeig Lluís Companys, lloc de l’acte, com prèviament a la plaça Sant Jaume, on a les quatre de la tarda hi ha convocada una concentració prèvia. Visc una estona l’ambient (bastant hiperventilat, tot s’ha de dir) fins que decideixo fer un “Minsk” (jo sé el què em dic) i m’aparto de la gernació per fer una petita activitat personal aliena al que m’ha portat a la capital: contemplar (i fotografiar) les vies del tramvia que han aparegut al carrer Girona a resultes de les obres d’una “súper-illa”.
  • Baixo pel passeig de Sant Joan, on l’ambient és el de les grans ocasions catalanistes: gernacions adreçant-se cap a l’Arc de Triomf amb estelades, samarretes i bosses d’alguna de les moltes manifestacions de la darrera dècada. El passeig és ple de gent, però sense aglomeracions ni angoixes, de manera que em puc instal·lar a la zona central sense problemes de mobilitat. Que hi toqui el sol de ple és una de les explicacions d’aquesta situació; el cartell negre plastificat que algú em dona (titllant el govern de “botifler” i exigint “dui o eleccions”) és ideal per tapar-se la closca en lloc del barret que no se m’ha ocorregut de dur.
  • Comencen els discursos alternats amb actuacions musicals. Molts i una mica pesats. Ja comprenc que totes les entitats i associacions convocades pel Consell volen el seu minut de glòria, però allargar tant un acte amb parlaments inacabables desemboca en el que era de preveure: el públic acaba desatenent-los formant petits rotlles i només pararan de xerrar quan intervingui Puigdemont, però això serà al final. Parla Carme Forcadell, que rep considerables xiulades. Desaprovo rotundament l’acció, que de tota manera hauria de servir a l’independentisme retòric perquè es preguntés (i es respongués) perquè s’ha arribat a l’extrem de xiular un dels nostres represaliats, la que va rebre el càstig més injust de tots, pel “delicte” de deixar parlar en un Parlament. També reben tímides desaprovacions, que recordi, l’alcalde de l’Ametlla de Mar i el president d’Òmnium quan expressen la necessitat d’unir esforços i acostar posicions, també amb els partits polítics. L’unica intervenció notable serà la de la presidenta de l’ANC, que treu un conillet de la mànega entre tants tòpics, obvietats i xerrameca: la propera constitució d’una Conferència Independentista, que hauria de servir per acabar de concretar les passes a seguir per culminar el procés d’alliberament, vista la nova batalla gallinàcia a què s’han lliurat els dos partits majoritaris aquesta setmana.
  • Quan per la pantalla gegantina, sota l’Arc de Triomf, apareix el president Puigdemont, l’ovació és unànime, seguida d’un silenci sepulcral mentre intervé. Amb un posat presidencial (porta la cabellera més arranjada que de costum), el president ens adreça un dels millors discursos que li he sentit. S’adreça als qui menyspreen o minusvaloren l’avenç que representà en termes democràtics i nacionals l’1 d’octubre (un triomf de la ciutadania mobilitzada, l’inici d’una nova legitimitat republicana, la necessitat de culminar el que allí va començar) i sentencià que “el dol es dona per acabat”. Ho diu amb una admirable convicció i claredat d’idees. Dona la sensació que estem a punt de reaccionar i entrar en una nova fase, potser decisiva, per culminar el procés sobiranista. Afegeix que sabem perfectament el què cal per arribar a la victòria (les mateixes armes que ja resultaren victorioses l’1 d’octubre) i reclama mantenir i no abandonar la veritable taula de diàleg, la que uneix o hauria d’unir els partits i la societat civil. Curiosament és la mateixa opinió que ja vaig expressar en el seu dia en aquest apunt i és també la que havia suscitat alguna que altra xiulada minuts abans. Ara, però, els hiperventilats aplaudeixen la idea del president. Coses de la gent.
  • L’acte acaba, com no, amb el cant d’Els Segadors. Baixant en direcció al Parc de la Ciutadella m’espera una sorpresa: una mena de vehicle decorat com si fos un dels vaixells “piolins” que ens “visitaren” el setembre i octubre de 2017. Es tracta d’una performance d’un grup que, tapats amb caretes i equipats amb porres, intenten dissoldre de manera festiva el públic transeünt: no hi falta un record per les croquetes.
  • El dol es dona per acabat. Sembla que a la setmana que comença, com moltes, tindrem novetats en aquest inacabable folletó en què s’ha convertit la política catalana. Novetats a afegir a tot el que està aguantant una part creixent de la nostra societat, entre el desànim i la indignació, entre l’exigència d’acords i la de passar a l’acció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!