Les aigües turbulentes

Avui fa cinquanta anys que els tramvies van deixar de circular pels carrers de Barcelona, si fem excepció de l’entranyable Tramvia Blau, avui també inoperant a l’espera d’una renovació de mai acabar.

Sempre he estat un gran aficionat a aquest sistema de transport, i més al de la meva ciutat de naixement. Les imatges d’aquells vehicles, primer vermells, després blaus, aquell soroll característic, em transporten a la meva infància barcelonina. És comprensible, doncs, que la notícia de la clausura de les darreres línies (la 49 i la 51), d’altra banda esperada i temuda, em produís consternació. Prova irrefutable d’això és que recordo fidelment el lloc exacte on em trobava quan vaig llegir-ho al diari: el mirador de la carretera que va cap a la platja de la Rabassada, a Tarragona. Cada vegada que passo per allí penso en aquella pèrdua, com si s’hagués tractat de la desaparició d’un familiar o d’un amic. Començava llavors un llarg període de molts anys d’il·lusionada espera per la recuperació d’aquell mitjà de transport, tan denostat per determinats sectors econòmics o polítics, els que en definitiva li donaren el cop de gràcia final. Fins que un dia, després de molt temps i amb no poques vacil·lacions i tebis convenciments, els moderns tramvies han tornar a circular finalment per algunes vies de Barcelona i ciutats veïnes.

Diuen les cròniques que aquella nit del 18 de març de 1971, quan els últims vehicles van anar a ‘retiro’ (per fer servir una expressió tramviària de forma literal), una multitud els arrasà intentant quedar-se com a record qualsevol element o objecte: rètols, bombetes… Si aquells bàrbars ho van fer perquè es consideraven uns “amics dels tramvies”, van ser la vergonya d’aquest col·lectiu i no mereixen formar-ne part. Parlant de vehicles, elements i amics dels tramvies, cinquanta anys després Barcelona segueix sense tenir res que s’assembli a un projecte de Museu del Transport, com tenen totes les ciutats serioses europees. Ja podem anar esperant asseguts. Una ciutat i una societat que segueix buscant pèls als ous a la necessitat d’unir les dues xarxes per la Diagonal, ¿Com ens ha d’estranyar que no posi cap entusiasme en recuperar, restaurar, museïtzar i, com es diu ara, posar en valor un ric patrimoni material i històric?

El millor consol a l’aniversari d’aquell dia tan trist fora que algú important o influent (jo no ho soc, pobre de mi) fes alguna engrescadora proposta de futur museu.

[Imatge: barcelonaaldetalle.blogspot.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!