Les aigües turbulentes

Cito de memòria un tuit que em va arribar fa alguns dies: “Per a quan quotes de dones lampistes?”. Irònica picada d’ullet a aquesta pràctica suposadament feminista d’aconseguir la igualtat sexual amb el calçador de reservar quotes, abans en llistes electorals, ara en els consells d’administració de grans empreses i demà no sabem on, pràctica que personalment no aprovo, com ja he tingut ocasió de manifestar en aquest bloc més d’una vegada.

Probablement sempre que n’he parlat era un apunt fet el 8 de març, i és que avui s’escau el Dia de la Dona Treballadora, la benintencionada jornada destinada a reflexionar sobre la igualtat sexual (l’anglicisme de gènere continua intentant obrir-se pas) i que acaba essent un devessall de tòpiques notícies sobre la presència de la dona a tal o qual institució o organisme, quadres estadístics sobre les diferències salarials o digressions sobre qui ha de fregar els plats a casa. Realitats que mostren una situació de desigualtat quan no d’injustícia (que no nego) i que no poden ser tractades frívolament (o no massa) però que no tenen solució amb aquestes polítiques de reserva de llocs a dones (a una persona no se l’ha de valorar pel sexe, sinó per la seva vàlua; a banda d’això, per què les dones sí i els joves o els vells no?), per no parlar de les grotesques normes de correcció política en el llenguatge.

La igualtat sexual no arribarà amb aquest exercicis matemàtics (en realitat discriminatoris) ni tampoc obrint camps d’exclusivitat per les dones. L’altre dia, crec que va ser a Valls, es va organitzar un Ball de Diables format només per dones: pintoresca iniciativa que em va recordar la molt tradicional festa de Santa Àgueda, aquell dia de l’any que les dones fan d’alcaldessa, sorgida en un moment en què la meitat de la població tenia vedat l’accés a càrrecs públics. Avui una gran quantitat de municipis del nostre país estan governats per dones que ho fan tant bé o tant malament com els del sexe oposat (o sigui, nosaltres).

Bé, espero que ningú se senti ofès amb aquesta expansió dominical. I ara us deixo, que m’ha de venir la lampista a casa a reparar-me una aixeta que em degota…

[Imatge: pintada que les amigues (o amics) d’un grup anomenat RC han tingut a bé deixar a la façana d’un col·legi de Tarragona]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!