es només sentit comú. El meu post ha estat una enrabiada, un retret, en canvi el teu es una denuncia ben estructurada . Només un comentari, no hi ha tant talent com ens creiem, només brots verds en el desert. Si tinguéssim més talent, arriscariem més i no asseguraríem tant amb les subvencions. Jo que intento dedicar-m’hi soc contrari a subvencionar el producte, prefereixo que el Govern empri els nostres diners en una bona promoció i distribució internacional, la resta…ja ho decidirà el públic
Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Anit, Gala dels Premis Gaudí del cinema català. No em va convèncer gaire la part que vaig veure. Avui els mitjans i els tuits anaven plens de comentaris desfavorables, tant pel format de la festa com per les crítiques als polítics presents a la sala. Un d’ells, el conseller Mascarell (potser el millor conseller que tenim en aquests moments) no s’ha estat avui d’estirar simbòlicament les orelles al president de la cosa dels Gaudí, Joel Joan, per com havia anat tot plegat.
Dic estirar-li les orelles perquè realment el sector del cinema (català o no) s’està comportant últimament com una mena de nen malcriat que es queixa de tot i que sempre vol més. Afegint-se a la molt catalana tradició de professions estructuralment queixoses (pagesos, botiguers…), els professionals del cinema català (i, torno a repetir, també el no català) no perden pistonada per fer palès el seu descontentament per com els tracta l’administració. Aquesta, fins i tot amb l’actual crisi econòmica, hi està dedicant un notable esforç, superior a altres àmbits culturals i, com reacciona el sector del celuloide? Muntant el penós gag del conseller i el cavall.
Em temo que hi ha molts sectors econòmics o professionals, de tot ordre, amb més motius per queixar-se de l’escàs suport del sector públic, però el cinematogràfic, pot ser per la notorietat que té en l’imaginari col·lectiu de les darreres dècades, es pensa que tot s’ha de posar a la seva disposició: subvencions, infraestructura, publicitat institucional, accés al crèdit… Ningú discuteix el talent d’una gent i l’èxit d’una indústria que han anat a més els darrers temps (en part, precisament per les ajudes institucionals), fins a estar a punt de passejar-se per la catifa vermella de Los Angeles, però haurien de reflexionar fins a quin punt tenen raó amb la seva postura.
Pel que fa a la gala en sí, hi ha hagut comentaris per tots els gustos, entre els quals sovintejaven la poca gràcia i el mal gust d’algunes de les intervencions. No m’estranya que sigui així si seguim la dèria d’imitar (com tothom, val a dir) fins a l’obsessió la festa dels Oscar (els de la catifa vermella), autèntics mestres de la vulgaritat.
-
-
Ells que poden que es queixin, perquè el robatori a què estem assistint sense ni moure’ns és vergonyós!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!