Dic estirar-li les orelles perquè realment el sector del cinema (català o no) s’està comportant últimament com una mena de nen malcriat que es queixa de tot i que sempre vol més. Afegint-se a la molt catalana tradició de professions estructuralment queixoses (pagesos, botiguers…), els professionals del cinema català (i, torno a repetir, també el no català) no perden pistonada per fer palès el seu descontentament per com els tracta l’administració. Aquesta, fins i tot amb l’actual crisi econòmica, hi està dedicant un notable esforç, superior a altres àmbits culturals i, com reacciona el sector del celuloide? Muntant el penós gag del conseller i el cavall.
Em temo que hi ha molts sectors econòmics o professionals, de tot ordre, amb més motius per queixar-se de l’escàs suport del sector públic, però el cinematogràfic, pot ser per la notorietat que té en l’imaginari col·lectiu de les darreres dècades, es pensa que tot s’ha de posar a la seva disposició: subvencions, infraestructura, publicitat institucional, accés al crèdit… Ningú discuteix el talent d’una gent i l’èxit d’una indústria que han anat a més els darrers temps (en part, precisament per les ajudes institucionals), fins a estar a punt de passejar-se per la catifa vermella de Los Angeles, però haurien de reflexionar fins a quin punt tenen raó amb la seva postura.
Pel que fa a la gala en sí, hi ha hagut comentaris per tots els gustos, entre els quals sovintejaven la poca gràcia i el mal gust d’algunes de les intervencions. No m’estranya que sigui així si seguim la dèria d’imitar (com tothom, val a dir) fins a l’obsessió la festa dels Oscar (els de la catifa vermella), autèntics mestres de la vulgaritat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!