Les aigües turbulentes

La Mare de Déu del Pilar és la involuntària, insospitada i remota responsable que no pogués veure la pel·lícula El cautivo quan hagués volgut. Qui en vulgui saber la raó, no ha de fer més que preguntar-m’ho i amb gust li ho explicaré. Bé, al gra. Aquest dissabte vaig visionar finalment el film d’Amenábar. Ja dic d’entrada que em va agradar. Coneixent la producció de qui va concebre Abre los ojos o Mientras dure la guerra, això no és cap sorpresa. Hi ha ofici. Des del treball actoral fins a l’ambientació històrica, ben lluny de les sobreactuacions o anacronismes de determinades produccions. Particularment aconseguides són les escenes als palaus i als carrers d’Alger (les localitzacions són a diferents poblacions valencianes, per cert), amb multituds reproduint la quotidianietat de l’època, sempre oferint una imatge més aviat amable i atraient d’una terra i unes gents. Dona la sensació que Amenábar s’ha deixat emportar, com tants altres directors, per una mena d’orientalisme o de fascinació per l’exotisme, atribuint-los una joie de vivre oposada a la desgràcia i a penalitats que han de patir els presoners cristians. El contrast m’ha recordat, salvant totes les distàncies, aquella divertida Que me quiten lo bailao. A la tolerància en matèria de costums que es respira en el dia a dia d’aquelles gents s’hi oposa, al cantó hispànic, la figura de l’inquisidor, a qui li toca el paper de dolent de la pel·lícula, una mica en la línia d’El nom de la rosa, salvant de nou les distàncies.

Però a l’hora de fer una crítica, o més aviat un comentari personal, cal mullar-se una mica i entrar en qüestions més polèmiques. Dues són les d’aquesta pel·lícula com tothom sap. La primera és l’acusació que se li ha fet de falta de rigor històric, perquè el guió es treu de la màniga que Cervantes va començar a idear la més famosa de les seves novel·les durant el seu captiveri algerià (els dos mercedaris són clavadets a Quixot i Sanç Panza) i, sobretot una suposada homosexualitat de l’escriptor castellà. Ambdós plantejaments no tenen cap base documental o provatòria, com s’han encarregat de fer-nos saber els historiadors, però tampoc està escrit enlloc que no sigui veritat. De tota manera els crítics de cinema, de forma bastant unànime, ens han recordat que el film és ficció, cosa que queda meridianament clara de principi a fi del metratge, i tot respon a la lliure imaginació d’Amenábar que, com a bon creador, ha introduït a la seva obra el que ha considerat oportú. No podia ser altra.

El segon aspecte que ha fet arronsar el nas a més d’un és, enllaçant amb l’anterior, el fet d’insinuar (o millor dit, mostrar-ho bastant a les clares) l’homosexualitat de Cervantes. Tornem-hi al que dèiem abans, si és una llicència del director, no hi ha res a dir. Altra cosa és que a algú no li sembli bé plantejar una ombra de dubte sobre l’orientació sexual de l’escriptor que, si s’hagués referit a alguna altra circumstància personal inventada, ningú n’hagués fet escarafalls: això al meu poble se’n diu homofòbia. Perquè, comptat i debatut, ¿què té de dolent mostrar una bastant ambigua relació entre Cervantes i el paixà d’Alger (un paio vestit i maquillat com Tino Casal), mostrada amb una notable contenció fílmica, dit sigui de passada? I si del que es tractés és de justificar la trama, tampoc té res de rebuscat: ¿què té d’estrany el tarannà de l’escriptor, tancat durant cinc anys amb molts altres homes (per cert, a la pel·lícula la presència femenina és pràcticament testimonial) i amb la possibilitat d’obtenir privilegis, potser la llibertat fins i tot, a canvi de complaure el paixà, explicant-li contes i més coses, com si de les mil i una nits es tractés? 

En fi, ganes de trobar pèls als ous.

[Imatge: imbd.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!