Les aigües turbulentes

No puc estar més en desacord amb l’editorial d’avui de Vicenç Partal. Segons ell, el projecte de llei de transitorietat es queda curta i hauria de desenvolupar més punts a manera de bases constitutives del futur estat català, si aquest és el resultat del referèndum de l’1 d’octubre.

Des d’un bon principi, sense ser un expert en constitucionalisme, vaig veure ben clar que aquesta llei havia de tenir un caràcter estrictament tècnico-jurídic, és a dir, que evités un possible buit legal entre la declaració d’independència (i, doncs, la derogació de facto de la Constitució espanyola de 1978) i l’aprovació del text constitucional català. En temps de tribulacions, com deia el jesuïta aquell, cal evitar els canvis, i el que passarà el proper octubre si tot va bé serà una ben bona tribulació que exigirà tenir perfectament sota control els mínims canvis a fer de moment en qüestions ben bàsiques que no admeten dubtes, dilacions o ambigüitats: qui haurà d’encarregar-se de les diferents funcions fins ara estatals, què passarà amb les causes judicials, de qui dependran els funcionaris de l’administració central, i més coses.

Res més. L’intent defensat per Partal de “colar” a la llei les bases en què descansarà la Constitució de la nova Catalunya, pretèn posar el carro abans dels bous o bé començar a repartir la pell abans de caçar l’ós. No diguis blat si no és al sac, per continuar encara amb frases fetes. És una actitud emparentada amb la d’aquesta colla de constitucionalistes amateurs que ens han anat apareixent els darrers anys, fent propostes, a vegades fins a una obsessiva minuciositat, sobre com ha de ser exactament la nostra societat els propers anys i entrant a sac amb temes tant polèmics com delicats.

Temes que han esdevingut tòpics alguns d’ells (oficialitat de la llengua, existència d’exèrcit, esments als Països Catalans), on Partal tampoc no es resisteix a ficar-hi cullerada. Precisament perquè creen polèmica millor seria no esmentar-los (crec, en aquest sentit, que Puigdemont i Junqueras havien d’haver callat parlant de defensa aquests dies), perquè més que sumar sís al referèndum potser més aviat faran que en restin. I sort que no hi ha un debat generalitzat en aquests moments sobre molts altres temes referits a models educatius o sanitaris, a habitatge, a polítiques fiscals, a divisions territorials i tants d’altres que, segons com foren formulats, potser farien fugir de les urnes determinats segments de la nostra societat que no podem permetre’ns el luxe de perdre.

Quan tot estigui dat i beneït, esperem que per bé, serà el moment d’escometre els debats corresponents i de fer les aportacions oportunes sobre el futur del nostre país, de la A a la Z, com un país normal. Ja en tenim ganes.

[Imatge: ccma.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!