Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

17 de desembre de 2021
0 comentaris

El blindatge definitiu

En ocasió de la manifestació de demà, esperem que molt concorreguda, en favor de l’escola en català, és el moment propici de fer algunes reflexions sobre el present (convuls) i el futur (preocupant) de la nostra llengua. La raó de ser de la convocatòria és la protesta pel que podríem anomenar “cas Canet”, en l’origen del qual hi ha una sentència judicial que obligarà l’escola d’aquella població a oferir un 25% de les hores lectives en castellà, obrint per tant la caixa dels trons a altres centres; dit d’una altra manera, la càrrega de profunditat més contundent fins a la data contra el sistema d’immersió lingüística, en esmenar el principi legalment establert (i fins ara ens pensàvem que constitucional) i socialment consensuat de considerar el català llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. El continuat assetjament contra aquest sistema, des de la seva implementació als anys vuitanta del segle passat, no havia aconseguit anar mai tant lluny com ara i, per tant, els nostres rebuig i mobilització conseqüents demanen i mereixen un esforç especial.

Però amb manifestacions massives o contundents declaracions de responsables polítics no n’hi ha prou. La sentència de Canet arriba poc temps després que, en amplis sectors de la societat catalana conscienciats sobre aquesta qüestió hagi arribat la constatació d’una preocupant que feia temps uns intuïen i uns altres denunciaven enmig d’un espès silenci: la immersió lingüística no s’estava aplicant prou bé en determinades zones del territori o franges d’edat. És un dolorós despertar, però dir les coses clares i assumir-les de front, com ja s’ha començat a fer, és el primer i higiènic pas per intentar trobar-hi una solució. També ajuda a afegir una nova explicació a les també preocupants dades sobre usos sociolingüístics de la població que, els darrers anys, també ens estan oferint xifres alarmants: si el català s’havia convertit en una mena de “maria” en molts instituts, si els professors cedien al castellà a l’hora de donar les classes, si no hi havia prou controls sobre el tema, que el català hagi deixat de ser llengua de relació social en patis, carrers, jocs, trobades i usos digitals és perfectament explicable.

Però no ens enganyem, si s’hagués aplicat correctament (tal i com ens asseguraven els responsables polítics i administratius) i sense interferències judicials (que no tenien raó de ser, fins i tot des del punt de vista del dret), la immersió no hagués evitat derives negatives en l’ús de la llengua (segurament sí en el coneixement i domini, que ja seria molt): altres factors son molt més determinants i contra ells l’acció de govern o la decidida i entusiasta militància de la societat civil ho té difícil: globalització i noves tecnologies, evolució en els usos d’intercanvi d’informació i d’oci de la societat, creixent mobilitat de la població (potser una mobilitat ara en quarantena, mai millor dit, degut a la pandèmia), etc. La immersió, per tant, és necessària però no suficient per garantir la supervivència i normalització del català en el territori en què és llengua pròpia, però havia estat fins ara una eina important per aproximar-se a aquell objectiu i, no obstant això, les coses no s’han fet bé. El govern, la conselleria, la inspecció… algú no ha fet bé la seva feina (qui coordinava o dirigia els encarregats de controlar el compliment de les lleis?, no s’analitzava mai de portes endins el que estava passant?, no es prenia cap decisió al respecte? per què?). Davant d’aquesta deixadesa, els successius governs, dels diferents colors polítics, han anat saltant del triomfalisme (amb dades convenientment seleccionades) al cinisme (negant el que començava a veure’s com evident).

Encara fa poc sentíem grandiloqüents proclames de blindatge de la immersió, fetes en el periclitat marc mental de l’autonomisme ingenu. Continuen sorgint benintencionades propostes de solució al drama lingüístic (sigui a l’ensenyament, sigui en la resta de camps socials o econòmics). Potser podrem veure sèries doblades al català, un peixet al cove que tampoc cal menysprear. Però desenganyem-nos, tot és picar ferro fred, en expressió nostrada i condemnada, com altres, a una propera extinció. Fins que Catalunya no assoleixi la independència no podrà blindar res. Aquest és el missatge, fàcil d’entendre, difícil de dur aviat a la pràctica, que hem de situar en el debat públic i en l’acció política de llarg i seriós abast. Estarà tothom a l’alçada de les circumstàncies o continuarem amb fatigosos laments, baralles gallinàcies i decisions que no porten enlloc?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!