Les aigües turbulentes

L’atemptat d’Orlando, perpetrat per un islamista degenerat i amb una cinquantena de víctimes, torna a activar el protocol de consternació, tristesa, condemna i solidaritat entre la gent de bé, just quan començàvem a oblidar (que aviat ho oblidem tot avui en dia!) Charlie Hebdo o el metro brussel·lès. Aquesta vegada l’escenari del crim ha estat una discoteca d’ambient i les víctimes gais, circumstància que aporta un especial dolor a la notícia però també proporciona alguns elements d’interès. Per la xarxa ja s’han pogut veure alguns exercicis d’equilibri circense, provinents d’un determinat sector progressista, intentant resoldre una peculiar quadratura del cercle: suport al moviment LGTB i alhora rebuig de la islamofòbia amb la reivindicació d’un islam tolerant amb la diversitat sexual. Que el crim hagi estat aquesta vegada als sempre vilipendiats Estats Units i que les víctimes pertanyin de forma majoritària a la comunitat llatina (potser anticastrista, no ho sabem) afegiria encara nous i inesperats elements a un debat que avui no toca. Toca en canvi la solidaritat amb les víctimes i la condemna enèrgica al que, en definitiva, és un nou cop a les llibertats personals i col·lectives.

Solidaritat i condemna que voldríem també que vinguessin del peculiar cardenal de València. Potser qui no fa gaire va blasmar un suposat “imperi gai” no trobarà raons per condemnar expressament aquest greu atemptat (no en tinc constància en aquests moments) però sí que ja ha trobat cinc minutets del seu preciós temps per llançar invectives inquisitorials contra un innocent cartell que circula aquests dies mostrant les dues marededéus més representatives de Catalunya i el País Valencià donant-se un petó dels denominats “de rosca”. Que dues advocacions marianes s’estimin no hauria d’escandalitzar a ningú, ni tan sols qui té sòlides conviccions religioses o és devot d’una de les dues imatges perquè, en definitiva, es tracta d’amor. I si no s’hi sap veure amor o aquest amor no agrada, s’hi ha de veure un altre valor: llibertat. Com en el paràgraf anterior, sempre hem d’acabar parlant de llibertat.

[Imatge: www.t13.cl]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!