Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
En les meves sobretaules nadalenques (ja en porto tres, entre família i feina) no s’ha produït afortunadament cap de les discussions polítiques amb què ens ha amenaçat pràcticament tothom, des dels mitjans de comunicació fins a algun ministre del Régimen. Dic afortunadament perquè el sol fet d’imaginar-me la barreja de torrons amb eleccions plebiscitàries, neules amb llista única i polvorons amb Junqueras em produeix un notable rebuig. Quanta fatiga, Déu meu!
En realitat, les meves sobretaules han estat caracteritzades per la major de les harmonies, qualitat que, se suposa, hauria de presidir cada àpat nadalenc.
Podria no haver sigut així. Circulen per la xarxa algunes polèmiques sobre temes d’altíssima transcendència que podrien desembocar en ruptures irreconciliables entre membres d’una família o grup d’amics.
Per exemple, com ha de ser el tió. Sembla que aquest costum modern d’abillar el simpàtic tronc amb manteta i barretina i afegir-li ulls i nas no és ben vist per sectors més, diguem-ne, radicals. Per aquests defensors a ultrança de la tradició, el tió és o hauria de ser un simple tronc foradat, sense més històries. M’afegiria gustosament a aquest corrent però per a mi el tió (el “cagatió”, com erròniament diu molta gent) és bastant estrany. Barceloní com sóc (i a molta honra), i per tant urbà, no vaig saber de la seva existència fins que vaig venir a viure a Tarragona, just una mica abans d’entrar en l’adolescència i, per tant, sense que em despertés una especial il·lusió el seu descobriment. I des de llavors, el tió no ha tingut cap protagonisme a la meva vida i, en conseqüència, no em sento amb prou autoritat per opinar sobre aquest extrem.
Un altre motiu de sòrdides discussions nadalenques, almenys a la xarxa, és el de la confecció dels canelons: amb beixamel o amb tomàquet. Jo sempre havia cregut que els canelons ortodoxos o standard s’elaboren amb beixamel: almenys així sempre s’havien menjat a casa, tant a Barcelona com a Tarragona, tornant a la meva memòria personal. Ara resulta que no, que això de la beixamel és una substància indigna de l’emblemàtic plat de Sant Esteve, resultat de pèrfides influències franceses, i que l’autèntica salsa que ha de cobrir els canelons és la de tomàquet. No cometré l’error de discutir-ho: els meus coneixements de gastronomia són igual d’escassos que els de la majoria de la gent, però si em donen a triar prefereixo els de tota la vida. Ben gratinats, naturalment.
Tions, canelons… qualsevol tema de discussió és de tota manera millor que pretendre d’arreglar el món. El futur de Catalunya, vull dir. Nosaltres, el poble, ja ho hem discutit (i pensat, opinat, col·laborat, pagat, treballat i votat) prou vegades. Ara que discuteixin uns altres i que ens deixin gaudir les neules en pau.
[Imatges: Viquipèdia i www.mengembages.coop]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Neules!!!??? Heu dit “neules”!!!???
No és per discutir, però tothom sap (o tindria de saber, si més no) que “les” postres (“els” és un tret patriarcal) del dinar de Nadal (que no “Nadals”) han de ser les postres de músic. Amb ametlles i avellanes [crues, mai torrades] de Riudoms, molt més millors que les turques.
Per acompanyar les postres de músic generalment es dóna per suposat vi dolç (en un principi s’utilitzava moscatell, i més tard la [pèrfida] ratafia). Doncs sera que no: El vi dolç és una introducció forana… “Qui ho anava a dir?”, pot dir més d’un [despistat]. “Doncs sí: introducció forana perquè a la comarca de Riudoms l’aigua que hi rajava era de gran qualitat, i no hi havia cap necessitat de vi ni Coca-Cola” li tindria de respondre el sabi de torn.
Les neules és una transformació del pá de pita, i el més segur es que van ser introduïdes a les nostres contrades per guardies civils que van robar la recepta a un clan de gitanos. Paraula de sabi, també.
Tot lo dit és molt clar. Qui no ho admeti, una de dues: o bé és més savi que el sabi o té ganes de dicturir.
Atentament, i bona setmana