Les aigües turbulentes

La notícia diu textualment: “Les universitats catalanes hauran de reservar a partir del curs vinent, 2018-2019, una plaça de cada grau als estudiants d’ètnia gitana que així ho acreditin a la preinscripció. És una mesura que ha aprovat el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per tal de potenciar l’accés a la universitat d’aquest col·lectiu, ara minoritari, i oferir més igualtat d’oportunitats.”

Res a dir sobre la necessitat de que tothom pugui accedir, en peu d’igualtat, als estudis universitaris, sigui quina sigui la seva condició personal, però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta decisió de l’alt organisme interuniversitari. No, no és això dels “estudiants d’ètnia gitana”, innecessari eufemisme per designar el que de tota la vida n’havíem dit gitanos, a seques, sense que això ocasionés cap escarafall. El dubte ben raonable que em sorgeix és: en base a què es considerarà un alumne gitano o no per tal d’admetre’l i reservar-li plaça? Podem tenir bastant clar qui és gitano i qui no des d’un punt de vista sociològic, però no legal o jurídic: no existeix (ni ha d’existir, afegeixo) cap registre específic per a aquesta condició personal.

Mercè Jou, la presidenta del CIC, sembla contestar-me la pregunta que em faig a l’afirmar que “les universitats no poden saber qui és d’ètnia gitana i qui no i per tant els mateixos estudiants s’hauran d’identificar al moment de fer la preinscripció”, o sigui que seguim igual. La identificació, dic jo, potser hauria de consistir en una mena de DNI específic per als gitanos, un document del tot discriminatori, contrari a la integració desitjada tant pels propis interessats com pels paios, que tindria el seu origen en alguna especificitat consignada ja al Registre Civil en el moment de néixer. Alguna cosa semblant al que passa a molts països on cada ciutadà està adscrit, registrat oficialment, a una raça, religió o ètnia concreta, circumstància que reforça, si no està en l’origen, conflictes polítics i socials ben coneguts de tots. Penso en els Balcans, però n’hi ha més.

De manera que si es considera que la presència de gitanos a les universitats està per sota del que seria desitjable (dada que, em temo, no precisa de cap demostració empírica), s’haurà d’anar més enrere en la cerca de la solució, és a dir, acudir a l’origen de les desigualtats socials (econòmiques, escolars, laborals) que afecten tant a paios com gitanos, i actuar en conseqüència. Però fer aquesta mena de discriminació, per molt positiva que sigui, que el CIC proposa a favor dels gitanos, això no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!