Les aigües turbulentes

Cal donar veu a l’extrema dreta? Hem hagut d’esperar a l’inici d’una campanya electoral on es presenta Vox per plantejar-nos la pregunta i, de pas, encetar la polèmica (que no debat). Mira que hi havia temps de fer-ho abans però no: cal fer-ho ara, quan la preocupació d’uns i altres hauria de ser més aviat la discussió de programes i propostes governamentals. Cal donar veu a Vox i tractar-lo més o menys com un partit més, legal com és, amb dret al focus mediàtic, entrevistes i minuts televisius? O, al contrari, cal establir entorn d’aquesta formació una mena de cordó sanitari i rebutjar la seva presència amb tots els mitjans dels que democràticament disposem?

Han d’acceptar les democràcies aquelles formulacions polítiques que es proposen l’abolició dels seus principis? Tinc clara la resposta a aquest paradoxal plantejament: sí. Aquesta és la grandesa de la democràcia (encara que sigui coixa, com l’actual). I sí: també cal conèixer les seves idees i argumentacions, per rebutjables que siguin. Com més les coneguem, millor podrem oposar-nos-hi. No ens ha de fer por sentit els seus exabruptes, els seus odis, les seves mentides. Cal deixar-los parlar: si tenen raó, no tenim dret a fer-los callar; i si no en tenen, que crec que no, els ciutadans hem de ser prou madurs i amb sentit crític per rebutjar de pla les seves afirmacions i propostes. El problema és saber fins a quin punt l’actual societat és prou madura i té prou sentit crític, vistos els nivells d’educació, la manipulació de tota mena de mitjans de comunicació i la proliferació de fakes a les xarxes socials, que fan cada dia més difícil esbrinar què hi ha de cert en cada informació i separar el gra de la palla. En realitat, l’estratègia contra el que representa Vox i formacions afins (perquè no són els únics que prediquen odi, exclusions i atacs a drets socials o llibertats polítiques i nacionals) hauria de plantejar-se des de molt més enrere, i fer-se una pregunta en termes d’economia: quina és la demanda que ha fet sorgir aquesta oferta, que no para de créixer? Per què la política tradicional, les seves institucions i les seves formacions polítiques, no satisfan la demanda d’un sector de la societat que se sent atreta pel feixisme, l’extremisme o el populisme?

Més arguments. En el fons, a Vox li encanten els atacs que rep. La seva estratègia és, precisament, la de la victimització. Quan s’organitzen protestes i merders allà on van a fer un acte electoral, entre tots els fem gratis la campanya i encara es carreguen de raó. Seria molt millor fer-los un Tortosa. Recordeu Tortosa? Crec que era la Inés Arrimadas que va anar un dia a la capital ebrenca i la població va fer-li el buit més absolut. Ni xiulets, ni crits. El buit. És la situació més incòmoda i ridícula que pot viure algú disposat a provocar mala maror. Quan un no vol, dos no es barallen.

Ara que dic Arrimadas. La veig penjada, simbòlicament parlant, als fanals dels carrers quan no es presenta a aquestes eleccions. En el seu desesperat intent d’evitar la caiguda lliure, Ciudadanos  ha de recórrer a l’actual líder estatal per apuntalar la imatge del candidat pròpiament dit, Carrizosa, aquell senyor que sempre sembla que pateixi de l’estómac. Tàctica similar a la d’Esquerra, si bé amb motivacions una mica diferents. Les banderoles també llueixen la foto del no-candidat Junqueras, si bé en aquest cas per raons tristament conegudes per tots, reforçant Pere Aragonès, que no puc imaginar-me’l d’una altra manera que com una mena d’encarregat, abillat amb ‘guardapolvo’ i amb el llapis rere l’orella. I no obstant això, és ben possible que resulti el guanyador de la contesa. Tot és possible.

[Imatge: lavanguardia.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!