Les aigües turbulentes

Doncs sí, hi ha el perill de que el PSC faci el sorpasso a Junts i Esquerra, entretinguts en les seves discussions caïnites (cal dir que bastant temperades en públic, una altra cosa és Twitter, un autèntic pati de veïnat). Hi ha efecte Illa? O serà més aviat un suflé, o millor un “defecte Illa” com digué amb enginy i precisió la Laura Borràs? Sincerament, no veig que les aptituds personals d’aquest mediocre polític, un peix bullit que sempre fa la mateixa cara (llevat de si li canvien amb el photoshop) serveixin per engrescar la seva parròquia i part de la de Ciudadanos. No en tindrien prou per imposar-se per la mínima però, molt hàbilment, a base de cuinar enquestes i amb la inestimable ajuda dels mitjans afins, que són molts i poderosos, s’ha estès en quatre dies la idea que aquestes eleccions són cosa de tres i no de dos. És l’efecte Illa, un polític que alguns el presenten com l’esperat messies que ha de salvar el nostre país de les urpes independentistes. Però de salvador només en té el nom de pila perquè el currículum que du a la motxilla com a ministre de Sanitat fa feredat; no, la culpa de les xifres de morts, contagiats i negocis a la ruïna no és culpa seva, naturalment, però ell estava al capdavant d’un poderós “tinglado” que se suposa que havia de fer tot el possible per evitar-ho. D’altra banda, si la seva gestió hagués estat tot un èxit, ja se n’haguessin cuidat els seus corifeus de proclamar-ho als quatre vents. Què deu ser l’efecte Illa? Els cartells electorals del PSC ofereixen, al costat de la seva retocada cara, un inquietant “fem-ho”. Jo no vull que aquest senyor em faci res.

La crònica diària de la campanya inclou el debat televisat d’ahir nit. Nou candidats. Massa gent per a un debat. Cada un d’ells amb el seu discurset preparat i amb escasses interpel·lacions entre ells. El presentador, un intrús vingut dels Madriles per a disgust dels professionals de TVE a Catalunya, s’esforçava a demanar-los que es tallessin més els uns als altres, en coherència amb el que a l’estat entenen que ha de ser un debat electoral: crits, insults, sang i fetge. Una olla de grills. Però no va tenir sort. No és que em plagui aquesta mena de formats descontrolats, naturalment, però ahir hagués agraït una mica més de salsa. Potser a nivell formal els que millor van estar van ser Chacón i l’Ale-Alejandro. La Laura Borràs, creixent-se a mida que avançava la nit i espolsant-se amb gran elegància les baixes insinuacions de Carrizosa, desagradable com sempre. El de Vox va desgranar impàvid el seu nauseabund argumentari contra “separatistes”, deliris ideològics de l’esquerra i no recordo quines barbaritats contra la immigració. Riera va caure en la trampa d’interpel·lar-lo i deixar-lo en evidència quan la millor estratègia és no fer cap mena de cas a determinades propostes polítiques. Qui em deixo? Ah, sí: l’encarregat Aragonès reptant Illa a un debat (calla que ho acceptarà) i Jéssica Albiach, canviant de català a castellà: fins i tot en això volen ser equidistants, quedar bé amb tothom i nedar i guardar la roba. És el que té esgargamellar-se proclamant polítiques d’esquerres i acceptant alhora vots de les dretes. Colau style.

(continuarà)

[Imatge: gidahatti.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!