Les aigües turbulentes

Si la normalitat no fos la nova sinó l’antiga, dedicaria l’apunt de l’Onze de Setembre, com feia des de fa molts anys, a explicar a lectors i passants la meva experiència personal a la manifestació multitudinària, festiva i reivindicativa que caracteritzava la Diada Nacional de Catalunya. Fins enguany. Avui, després de dubtar-ho, he decidit no assistir a cap de les convocatòries programades per mantenir viva la tradició política o la flama de la reivindicació de llibertat nacional. Em pregunto si ja me’n penedeixo perquè les raons per sortir al carrer són exactament les mateixes i m’arriben notícies (inputs, que dirien els cursis) de concentracions notables en diferents punts del meu entorn geogràfic, sense parlar de Barcelona o altres ciutats.

En estricta coherència amb el motiu que ha decantat la balança per no acudir a cap manifestació (l’observança un pèl rígida de les recomanacions sanitàries), no només m’he abstingut de tota activitat política sinó que ni tan sols he sortit al carrer. Hores i hores tancat a casa (res que no em vingui de nou) que han anat molt bé per reflexionar sobre l’estat de la qüestió de la nostra lluita, els seus avanços i retrocessos, les seves glòries i misèries, els encontres i desencontres entre els seus protagonistes i entre els col·lectius que representen, les esperances de veure la llum al final del túnel (ara més fosc, amb pandèmia i crisi econòmica incorporades) i les decepcions que produeixen el desgavell d’anàlisis i estratègies del procés (o hauríem de dir dels processos?).

Les coses no conviden a l’optimisme i malgrat tot, el necessitem. Potser caldria valorar en el que pertoca l’extraordinària resiliència del poble català, que no és una cosa d’ara. Després de tres anys d’una ferotge repressió, de trifulgues partidistes i d’una crisi sanitària que ha trastocat pràcticament totes les esferes de la nostra vida, qualsevol altre poble hagués plegat veles, i no obstant això els diferents estudis d’opinió (seriosos o no) continuen oferint unes dades tant sorprenents com esperançadores. Potser caldria tenir més presents els èxits judicials europeus, que ens recorden, negre sobre blanc, que sí que tenim raó en la nostra lluita: el problema és del Pirineu ençà. Potser caldria saludar el començament de l’endreça de les nostres ofertes partidistes, apressades per una ja propera cita electoral que contribuirà com res a clarificar moltes qüestions (i obrar després en conseqüència, és clar).

És Onze de Setembre i el sol és a punt de pondre’s quan escric aquestes ratlles. Avui no hi ha hagut animada excursió a Barcelona amb autocar, ni ens hem menjat un entrepà asseguts a la vorera de qualsevol cantonada de l’Eixample, ni hem esperat disciplinadament que es fessin les 17:14 hores per fer alguna coreografia, ni hem xiulat l’helicòpter policial que sobrevolava la gernació, ni hem intentat entendre els discursos dels nostres líders a través dels altaveus ni, en fi, ens hem colat en algun bar per fer l’imprescindible riu abans de tornar. Per la meva part, l’únic que he fet és dur posada tot el dia la samarreta de l’ANC, aquest any d’un color blau molt bonic, que consti. L’any que ve hauria de ser de color verd, que és el de l’esperança, que mai no es perd.

[Imatge: concentració a Cambrils; Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!