Les aigües turbulentes

[Com que avui és el Dia Mundial de la Poesia, aquí en teniu una]

Les rutotes de Cerdanya
s’encolobren dins el sol,
i els camins els dónen volts
d’una simetria estranya.

Estisoren l’arigilada
d’una blancor de retalls,
i es perden per prats avall,
que se’ls hi mengen la cara.

Sembla que no van enlloc
sinó d’un poble en un altre;
fan remingols que s’empelten
a les dreceres del bosc.

Té la sang a flor de galta
un marge en l’obac eixut,
i un brualler florit tot just
riu amb totes ses dents blanques.

Pels secalls de la solana
topen de front amb serrats,
enrotllant-se com un jaç
al niu d’una coma blana.

D’una blingada d’esquena,
fugen com enlluertades,
mes d’un cim de roca blava
tornen a mirar endarrera.

Les rutotes de Cerdanya,
de fils roigs i de fils blancs,
fan un filbast de ribans
al clotat de les muntanyes,

i no les traspassen mai.
I no les traspassen mai. 

Jordi Pere Cerdà: “Les rutes de la Cerdanya”

[imatge: eltemps.cat, foto Ricard Cugat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!