Les aigües turbulentes

Avui toca parlar del conglomerat aquest progressista i catalano-espanyol que té tants noms i tantes sigles, però que tots tenim clar qui són. I toca parlar-ne perquè una de les seves veus més destacades, Ada Colau (que no és candidata) va deixar anar en un míting de Madrid (ciutat de la qual no és alcaldessa) unes afirmacions que han provocat un cert rebombori. Concretament, que Madrid “pot tornar a ser la nostra (referint-se als catalans) capital”. Després ha hagut de matisar les seves paraules, seguint aquest “anar planxant i anar arrugant” molt típic d’aquella/es formació/ons, possiblement degut a la pluralitat de partits, entitats, parers i sensibilitats que els caracteritza: “confluència” en diuen ells; “pila de greix” en podrien dir els seus enemics, que no són pocs.

No és el meu cas. Des de fa un temps intento no passar-me de rosca amb aquesta gent (necessiten urgentíssimament una paraula-marca que els defineixi amb precisió). Tot el contrari, potser acabaran tenint un paper més important del que ens pensem en el desllorigador del procés sobiranista. Almenys una part d’ells. Jo m’aprofitaria del que tenen de bo.

Contestant a la senyora Colau i a les seves inquietuds capitalines, cal recordar-li que la situació és exactament la contrària a la que ella afirma: Madrid no serà la nostra capital perquè ja ho és ara, aquest és el problema. O no és la capital que decideix corredors mediterranis, envaeix competències i presenta querelles contra els nostres dirigents polítics?

L’entusiàstica afirmació de Colau va precedir la de Pablo coletas Iglesias, que no es cansa de repetir que amb ell al poder ens autoritzaria un referèndum. No sé, això em sona massa a l’apoyaré de Zapatero pronunciat en un moment en què tenia coll avall que perdria les eleccions (abans de l’11-M). Després va passar el què va passar. Es pot, doncs, formular el següent principi polític: tota promesa en favor de més llibertats per Catalunya pronunciada per un dirigent espanyol és inversament proporcional a la probabilitat que tingui d’arribar al govern i fer-ho realitat. No puc negar que em sona bé el discurs podemita d’aquesta campanya (ideologies a banda, naturalment), però molt em temo que quedarà arraconat en un petit grup parlamentari de l’oposició. I si, al contrari, tinguessin un resultat espectacular (vés a saber), doncs no passa res: es planxa l’arruga.

[Imatge: www.eldiario.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!