Les aigües turbulentes

Així no. La meva primera reacció a la modificació exprés (quan convé, les coses es fan d’un dia per l’altre) de la llei de política lingüística, que suposa una nova rebaixa pel que fa al model d’immersió a l’escola catalana, ha estat de rebuig total: “no en nom meu”, afegint-me a idèntic posicionament del president Torra. Paral·lelament, i també en xarxes socials, he exigit als partits signants d’aquest enèssim llençol perdut una explicació convincent del perquè acabarem transformant la immersió en un ofegament de la llengua. Com pot ser que els mateixos que es manifestaven ahir a favor de l’escola en català i proclamaven que “la llengua no es toca” vint-i-quatre hores després signessin un paper en què, aparentment, es rendeixen armes i bagatges a l’enemic?

Dic aparentement perquè llegint amb calma la lletra petita i les explicacions que s’estan donant sembla que en realitat és una modificació del text amb una redacció el suficientment ambigua per, a partir d’ara, desactivar possibles noves sentències desfavorables per part de la “justícia”, o en tot cas perquè els resulti més complicat establir nous percentatges d’ús de llengües oficials. No es gaire convicent, però és un pas. En tot cas, la crua realitat és que el castellà entra a la llei amb tots els honors (ironic mode) com a llengua vehicular (eufemísticament, en diuen d’ús): una veritable situació paradoxal, les escoles no poden tenir dues llengües vehiculars, com una persona no pot anar en dues bicicletes alhora. A més, es desplaça tota la responsabilitat d’establir quotes als professors “atenent la situació sociolingüística” de cada centre, és a dir el que ja teníem ara: a les zones més problemàtiques, que ja sabem quines són, continuaran amb una presència mínima del català a l’hora de treballar les assignatures, a més de passar les patates calentes als docents, ja prou “calents” per moltes altres raons, com s’estan encarregant de recordar-nos aquests dies. Ah, i desapareix la figura del reforç individualitzat en nouvinguts que no coneguin cap llengua. La qüestió es treure’s noses de sobre.

Tenim un problema amb els partits dits independentistes gestionant una administració dita autonòmica, i em sembla que el cas que comentem s’avé amb aquella asseveració del president Torra, ja esmentat més amunt, segons la qual l’autonomia catalana no només no era útil per avançar cap a la independència sinó que en podia constituir un obstacle. Personalment, admetria la reculada que suposa aquesta modificació de la legislació lingüística si se m’expliqués molt millor i, sobretot, si aquest posicionament d’Esquerra i Junts (a més dels Comuns i el PSC, cosa que també ens ha de posar alerta) obeís a una estratègia de llarg recorregut, però ni tenim cap acord entre ells, ni cap full de ruta, ni cap perspectiva de futur en majúscules que no sigui el “nar-hi anant” de la gestió diària, la submissió més o menys vergonyant al bwana ponentí, la il·lusòria perspectiva d’una fantasmal “taula de diàleg” i (que ho reconeguin d’una vegada carai!) la pagueta i la poltrona.

L’altre problema és que, malgrat tot, la societat catalana, la gent que majoritàriament hem manifestat l’opció per la independència (sigui en referèndums, sigui en sondeigs, sigui en una lectura plebiscitària de les diferents eleccions) necessitem (també) els partits polítics per avançar i culminar l’objectiu somiat. Fer que canviïn aquests partits o bé crear-ne uns de nous és, potser, el nou gran repte que se’ns planteja si no volem que tot se’ns en vagi en orris.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!