Les aigües turbulentes

Quina reacció ha de suscitar a aquestes alçades de pel·lícula la revelació de noves proves de corruptel·la política, en aquest cas de l’òrbita socialista? La tediosa successió de notícies, comentaris, anàlisis i opinions sobre la senyora de, el germà de, l’antic ministre de, la lampista de o el fins ara home fort de (Sánchez, govern o PSOE, relacioneu-ho com volgueu) ja no em provoca sorpresa o indignació sinó cansament i ganes que es produeixi algun gir de guió, no sé ben bé quin. Tot plegat em recorda aquelles sèries televisives inacabables, culebrots igual catalans que sudamericans, que s’anaven allargant i allargant amb escenes repetitives que donaven sempre voltes al mateix: una discussió, un fet delictiu, una infidelitat, una baralla, una aparició sorpresiva, fins i tot el descobriment d’un cadàver… que els guionistes feien aparèixer en el moment oportú per intentar mantenir viva l’atenció de l’espectador, però que ja no suscitava (vuit-cents capítols després…) cap mena d’emoció.

Així estic, i crec formar part d’un col·lectiu ben ampli: així estem. Que polítics, comissionistes i empreses adjudicatàries es relacionin discretament en martingales de bitllets hàbilment desviats del seu trajecte legal és sabut des de temps immemorials, no ens ve de nou, però han aconseguit que a un gruix considerable de l’opinió pública ja no ens faci ni fred ni calor. Potser només ens ho prenem amb un cert humor com a última via escapatòria. I pensar que es tracta, en definitiva, dels nostres calers, dels nostres impostos! Una societat adulta, avançada, responsable i europea respondria a l’envit de les onades de corrupció política amb propostes serioses de regeneració democràtica, amb l’exigència d’escrupolosa neutralitat de totes les institucions públiques obligades a observar-la i amb el sorgiment de nous líders i partits decidits a fer el possible per no ensopegar de nou amb les mateixes pedres. Però un raonable escepticisme, tenyit de pessimisme pels temps que corren, ens obliga a defallir momentàniament de l’esforç de tot intent de fer canviar les coses. Un defalliment, una relaxació i un passotisme del tot erronis i incovenients perquè, fet i fet, és la manera més ràpida de donar via lliure a demagògies i populismes de tota índole, transformables en opcions polítiques oposades precisament a la seriositat i responsabilitat a què abans feia referència. No cal donar noms i exemples al món, de tots coneguts.

Potser sí que, quan menys ho esperem, el teatret català i espanyol (la resta també cal tenir-la en compte, si bé no ens afecta tan directament) ens oferirà un canvi de rasant suficientment important com per veure-ho tot des d’una nova perspectiva que obligui a les respectives societats a moure fitxa i redreçar les representacions de la cosa pública en direcció al costat correcte de la història. M’ha quedat un darrer paràgraf bastant pedant i pretenciós, potser indigest; traduït a llenguatge ordinari vindria a dir: “que tothom faci les coses com Déu mana”.

[Imatge: lavanguardia.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!