Les aigües turbulentes

Sí, és frustrant llevar-se cada dia de l’any amb alguna nova informació sobre la corrupció a la vida pública. És igual si és protagonitzada per la casta política espanyola de tota la vida o per catalanets nostrats (us vau fixar en la Moreneta al porxo del regidor de Lloret?), és igual si les notícies vénen del PP, aquell partit que encara es permet donar lliçons a Catalunya, o del PSOE (el dels cent anys d’honradesa…), és igual si els protagonistes són gendres reials o hàbils alcaldes. La constatació de que no hi ha un pam de net, no per sabuda o intuïda, deixa de causar indignació, tristesa, inquietud o fàstic. Que cadascú triï el sentiment que li faci menys ràbia.

Per compensar-ho, hauríem de ser conscients que, cada vegada que el diari o el digital de torn ens suministra un scoop, cada vegada que un registre policial intervé caixes i ordinadors, cada vegada que un jutge decreta una imputació, una fiança o un empresonament, cada vegada que passa tot això, s’actua en la direcció correcta, és a dir, la de fer justícia. Per molt indignant que ens resulti, la merda, amb perdó, acaba sortint tard o d’hora a la llum pública i és la primera condició per fer net.

La campanada informativa del dia d’avui és de categoria si és certa i no un muntatge, que tot podria ser. Em refereixo, òbviament, a la reproducció per part d’El País d’uns documents on es reflecteix, suposadament, els sobresous que el tal Bárcenas lliurava als dirigents del PP, en concepte de no se sap ben bé què. M’ha cridat l’atenció, llegint la informació, que aquestes pràctiques tan comprometedores es documentessin en uns fulls comptables, a mà, vull creure que no amb plumilla, i sota els clàssics epígrafs debe, haber i saldo. Només hi trobo a faltar allò de suma y sigue.

Perquè la corrupció és això, un ròssec, un suma i segueix que sembla no tenir aturador.

[Imatge: a part d’indignació, a la xarxa també hi ha enginy]