Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Content, però no eufòric: aquest podria ser el resum del meu estat d’ànim en les hores posteriors al moment de confirmar-se els resultats eleçtorals d’ahir diumenge. Diguem les coses clares: el plebiscit es va perdre. Des del principi nosaltres (no ells, nosaltres) vam dir que amb aquestes eleccions “ens comptaríem” i que servirien com una mena de referèndum succedani adaptat a la legislació, per evitar qualsevol mena d’impugnació. Però feta aquesta primera asseveració, aquesta constatació d’un cert fracàs, comencen a desfilar pels nostres ulls raons falagueres per veure el got mig ple.
Primera, acceptat que no es va arribar al 50% de vots, em nego a entrar en una baralla de percentatges oimés amb una gent que, ells no, mai van considerar aquestes eleccions com plebiscitàries. Tot i així, es inevitable treure a colació les xifres per recordar que, fet i fet, qui ha tret més vots és el “sí” i es pot considerar l’únic guanyador perquè el conjunt de forces oposades no constitueixen cap unitat d’acció en aquest sentit i, com queda dit, es van prendre els comicis com a autonòmics merament. O sigui que callin. I si dels vots passem als escons aquí la majoria és inqüestionable, com bé tothom s’ha apressat a recordar, començant pels més prestigiosos mitjans de comuñicació internacional.
En l’inici de la nova legislatura hom té la sensació de que s’acosten noves i apassionants etapes en el procés sobiranista. És ben cert que es va fent llarg i feixuc però, tret dels quatre hiperventilats en nòmina, tothom ha assumit que així ha de ser. La primera d’aquestes etapes ja comença a donar motius d’inquetud (em refeixo òbviament a la investidura d’un president). Durant els propers dies assistirem, entre la preocupació, el divertiment i l’avorriment, a l’espectacle de passadissos, despatxos, declaracions i contradeclaracions a què ens tenen acostumats els nostres polítics. Reviurem els gloriosos dies de la redacció de la/les pregunta/preguntes o de l’apassionant debat llista única vs. llistes separades. Com llavors, tot acabarà bé, fins i tot tenint en compte que ara un dels actors centrals serà la CUP, formació de trajectòria notòriament coherent, o precisament per això.
Queden per al final de les meves impressions les divertides reaccions i anàlisis de procedència ponentina. Jo ja he recomanat als meus amics que obviïn definitivament la premsa espanyola, que no n’hi facin cap mena de cas. Cal desconnectar ja de determinades “informacions” i centrar-nos en el full de ruta que ens hem marcat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb el teu punt principal: el plebiscit es va perdre. D’acord també amb que el procés s’està fent llarg i feixuc, però, al meu parer, aquesta lentitud juga a favor nostre. Els independentistes (i els catalans en general), tot i que parcialment decebuts tenim una resilència molt ben entrenada a còpia d’anys de conviure en aquest estat hostil. Esbufegarem una mica però de seguida ens reubicarem novament a les nostres posicions habituals de resistència… i tornem-hi. L’estat espanyol en canvi, no té paciència, l’orgull el perd. No poden tolerar que aquests gals de la regió Nordest peninsular segueixin exhibint estelades a tort i a dret, es comuniquin en anglès amb la premsa estrangera i … sobretot, no hagin perdut el somriure! Jo confio en que aviat faran una bretolada que ens posarà les coses més fàcils. El bigotut de la FAES ja ha posat preu al cap del Marianico i aviat plouran castanyes al si del poder Castellà. Hi haurà presses. Ens voldran donar una bona lliço tan bon punt infringim alguna de les seves lleis a mida. Començar la desobediència amb el decret de pobresa energètica seria una bona cosa, ja que la seva posició de força es veuria, a ulls del món, encara més injusta i desproporcionada. Esperem que caiguin en el seu propi parany. La democràcia els hi estreny.
Salut!