Les aigües turbulentes

Ahir es presentà el llibre Canarismo. Sobre nacionalistas y otras especies amenazadas, del periodista i més coses José Miguel Martín. A la sala d’actes de la Biblioteca estatal de Las Palmas, l’autor, juntament amb el periodista Enrique Bethencourt (presentador de l’acte) i el politòleg Ayoze Corujo, dialogaren durant casi dues hores sobre els continguts del llibre, una recopilació d’articles publicats anteriorment en diversos mitjans de comunicació digitals (archipielago8.com, tamaimos.com o canariasahora.com) a l’entorn del concepte que li dona títol i que pretén “aportar idees i arguments per a la construcció d’un relat canarista renovat, per al desenvolupament del bon autogovern, la justícia social, l’equitat i el benestar del Poble Canari”, segons resa la presentació del llibre.

El canarisme pretén englobar tot aquell espai sociopolític caracteritzat per tenir el seu centre de poder i decisió a l’arxipèlag canari, un espai que ha existit des de sempre però on els seus integrants no acaben de reconèixer-s’hi. L’autor llença la tesi (o millor dit, suggereix potents idees per contribuir a la discussió pública de quin ha de ser el futur del poble canari) que el canarisme és la denominació més adequada per a un conjunt d’entitats polítiques o de la societat civil illenca, preferible a “nacionalisme” (terme sempre mal entès o problemàtic) o “autonomisme” (concepte a superar, ja que les dues formacions principals en l’actualitat no fan altra cosa que gestionar una autonomia, sense gosar interrogar-se sobre el futur de les Canàries ni formular reptes atractius per a la societat). El que per a mi és més atractiu de la proposta d’aquests llibre i concepte és la seva transversalitat, tant ideològica (totes les formulacions mínimament progressistes s’hi poden encabir) com territorial (s’hi poden sentir còmodes els nacionalistes, federalistes, insularistes, municipalistes o independentistes). No es tracta tant de confluir en una futura formació única (tot i que l’autor parla a vegades d’un hipotètic Parti d’Ampli Espectre) com de redefinir objectius i estratègies, cadascú des de la seva òptica.

Quan es parla de partits i entitats autocentrats a la nació (canària), és a dir, no sucursalistes, és inevitable pensar en el nostre catalanisme de fa segle i mig. Les realitats socials i geogràfiques són ben diferents, lògicament, però tinc la sensació que la proposta que Martín fa a l’actual societat canària està cridada a seguir una trajectòria similar a la que ha seguit la catalana en cada moment, amb els seus èxits i fracassos. A l’acabar l’acte, l’autor va tenir la gentilesa de dedicar-me la seva obra. Sabedor de la meva procedència (el nom de pila no enganya) va deixar-me escrites aquestes ratlles, que li agraeixo molt especialment: “para Jordi, porque uno es amante de la libertad en cualquier país. ¡Visca Catalunya lliure!, ¡Viva Canarias libre! Semblava que em llegís el pensament.

[Imatge: Twitter, @ventura_edmundo]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!