Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

11 d'agost de 2021
0 comentaris

Complint promeses: l’Institut Balmes

El 9 de febrer de 2010 vaig prometre que parlaria en aquest bloc del meu pas per l’Institut Jaume Balmes de Barcelona. Encara que aquesta institució fou fundada el 1845, l’actual edifici on vaig cursar primer de batxillerat, situat a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent, és molt més recent. Concretament la primera pedra de l’obra dels arquitectes del GATCPAC Josep González i Francesc Perales es va posar el juliol de 1936, un mal mes per col·locar primeres pedres. Aquestes i altres dades d’interès sobre les peripècies arquitectòniques de l’edifici es poden trobar a l’article “L’últim GATCPAC de Barcelona”, publicat al dominical de l’Ara  del 29/5/2021.

Tot i això, el recordo un edifici “modern” a ulls d’un nen dels seixanta franquistes. La meva aula estava situada a la planta baixa, entrant a mà dreta, de manera que les finestres donaven i donen a Pau Claris, que llavors es deia Via Laietana. Era l’assignada a una de les classes de primer, els que cursàvem francès com a llengua estrangera; també es podia triar anglès, alemany o italià (d’aquest darrer només hi havia dos alumnes matriculats). Al contrari que a l’escola de pàrvuls, d’on provenia, cada assignatura tenia el seu professor. Em va sorprendre comprovar que a cada hora es canviava d’assignatura però també de professor, i que per tant no n’hi havia cap de fix. Era un professorat una mica peculiar, sense arribar als extrems d’alguna pel·lícula de Fellini. El de matemàtiques era un home gran, de veu gangosa i cabell estrany, que no sabíem si era natural o un perruquí; si no recordo malament, quan arribava omplia la taula amb unes fitxes, una per alumne, on hi anotava meticulosament amb llapis les notes parcials, els càstigs o qualsevol observació d’interès. El de geografia, de cognom Ortiga, tenia un tic que li feia alçar contínuament les celles, cosa que posava molt nerviós. La de llengua (espanyola, òbviament) era una senyora gran es feia acompanyar d’una secretària (que era, al seu torn, la professora dels dos que estudiaven italià). El de religió, en fi, era un capellà que una vegada iniciat el curs el van nomenar canonge (de la catedral, suposo), fet que vaig considerar una mena d’honor: fixa’t, et dona classes un canonge! Un canonge que em va suspendre al juny; quan em va fer sortir a la tarima a dir la lliçó em va preguntar per la més important de les set plagues bíbliques d’Egipte (la mort dels primogènits) i no se’m va ocórrer altra cosa que dir-li que això no sortia al llibre de text: “si no surt, t’aprovo l’assignatura”, em contestà i, és clar, com que sí que sortia, em va “catejar”.

Excepcionalment, les classes de dibuix i d’allò que en dèiem treballs manuals es feien en una mena d’estudi-taller situat a l’última planta de l’edifici. En aquest habitacle, la professora, que també era la tutora (em sembla recorda de nom Núria) ens va advertir en una ocasió que en acabar la classe baixéssim per l’escala i marxéssim en escrupolós silenci perquè els estudiants més grans estaven examinant-se de revàlida o alguna cosa per l’estil i no se’ls podia destorbar. Quan vaig passar pel pati camí de la porta no vaig tenir altre pensament que donar una patada a una xapa que hi havia a terra. L’acció (i el soroll que va causar) no van passar desapercebuts per a la tutora, que no es perdé l’escena des de la finestra, i com a càstig em va treure un punt de la cartilla personal (aquest sistema de punició antigament era comú, no sé si ara s’aplica a algun lloc).

Com a darrera anècdota a recordar del meu curt pas per aquell institut, diguem que vaig formar part de la coral del centre. A final de curs vam oferir un recital al qual assistí poquíssima gent perquè plovia a bots i barrals. Llàstima, tothom es va perdre la nostra interpretació d’El concert, de Geysler (és aquell famós cànon de les violes, les trompetes, les timbales, els clarinets i els corns). Mai més he tingut cap contacte amb el món musical. Dies després d’aquella “memorable” actuació, la meva família i jo ens traslladàvem a Tarragona i jo deia adéu a l’emblemàtic institut de l’Eixample barceloní.

[Imatge: cat.elpais.com; foto Joan Sánchez]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!