Les aigües turbulentes

Avui de nou, i ja van més de 30 vegades, he fet una de les coses que més il·lusió em fa al llarg de l’any: lliurar una mona a la meva fillola i neboda Laura. Sense importar la distància que ens separa físicament i a desgrat que tant ella com jo ens anem fent grans de forma inexorable (les mones de Pasqua són cosa de nens, sobretot), res ha d’interrompre aquesta tradició. I aquest any ho ha estat molt de tradicional. Després d’alguns experiments o innovacions en el passat, inclòs un pastís de xocolata amb els Xiquets del Serrallo, la colla de la meva neboda, enguany la mona era estrictament canònica, de mantega i trufa amb l’ou de xocolata, un pollet i una generosa ració de plomes de colors. Avui ja he tingut l’oportunitat de menjar-me’n un tros, malgrat que a Tarragona la tradició mana fer-ho demà dilluns, al camp si pot ser. Ja ho he explicat alguna altra vegada en aquest bloc, mentre vaig viure a Barcelona recordo haver-la menjat el diumenge de Pasqua, o sigui avui. Tant se val el moment, el que compta és no perdre els bons costums, i aquest, que lliga cultura nostrada, gastronomia i família, cal preservar-lo sense manies, quan des de fronts ben diversos es refermen els atacs contra aquests valors.

Encara que a deshora, Bona Pasqua!

[Imatge: llopartec.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!